mirades
Jordi Grau
En Maurici i en Santiago
Ara estem començant a normalitzar la presència de grans equips a Montilivi, degut a la bona trajectòria del Girona, que compleix, en dues etapes, la seva quarta temporada a primera divisió. Però durant un temps els grans equips només venien a Montilivi en moments molt extraordinaris. El Barça va inaugurar el camp el 1970 i va jugar anys després un torneig Costa Brava. El Real Madrid havia jugat tres vegades a Montilivi i en les tres ocasions se’n va parlar molt, alguna de les quals no especialment bé, quan el club gironí va sortir a tots els diaris i a la tele perquè van pagar el Real Madrid amb un taló sense fons. Ara venen cada temporada i fa dues setmanes van guanyar amb claredat 0-3 un Girona que els disputava el lideratge. Tot i aquesta derrota, el Girona encara té el balanç de resultats en partit oficial empatat amb l’equip blanc: tres victòries, tres derrotes i un empat.
Va ser, però, una casualitat el que va portar el Madrid a jugar el primer torneig que es va batejar com a Immortal Girona. Era l’any 1977 i Maurici Duran era el president del club gironí com abans ho havia estat del Banyoles. En Maurici era pagès, però la sabia molt llarga. Dimarts, si tot va bé, escriuré sobre la seva figura. Ell era procurador a les Corts espanyoles i per tant viatjava regularment a Madrid. I així, segons s’explica i em recorda el periodista i amic Jordi Xargayó, es va aconseguir que el Madrid vingués a jugar a Montilivi.
El president del Madrid era el mític Santiago Bernabéu, que primer va ser jugador i després president dels blancs fins a la seva mort. Conegut anticatalanista, havia estat franquista i combatent amb els insurrectes contra la República. Després de la final de la Copa del Generalísimo al camp del Madrid del 1968, que va guanyar el Barça i va ser coneguda com “la final de les ampolles” pel mal perdre del Madrid i les agressions als jugadors blaugrana, va pronunciar la seva frase més famosa: “Me gusta Cataluña y la quiero, a pesar de los catalanes.”
Santiago Bernabéu era ja molt gran i després d’una llarga temporada amb Miguel Muñoz a la banqueta, l’havia destituït i havia fitxat com a entrenador el iugoslau Miljan Miljanic, jugador i entrenador de l’Estrella Roja i que va estar a la banqueta del 1974 al 1977. Bernabéu s’havia fet vell i, com que Miljanic tenia una retirada important amb Maurici Duran, el president del Madrid el va confondre i el va saludar com si fos el seu entrenador. En Maurici, punyetero com era, va aprofitar l’enrenou per explicar-li que no només ell no era el seu entrenador, sinó que presidia el Girona. I, llarg com era, li va explicar les penúries que passaven per mantenir-lo i també li va explicar que l’Espanyol els ajudava, però que el Barcelona no ho feia gens. I el pagès de Camós va sortir de l’aeroport, assegura la llegenda, amb el compromís del president del Madrid de jugar a Montilivi, cosa que van fer l’estiu del 1977, amb el resultat d’empat a un i victòria dels blancs en els penals. Una gran entrada i tothom content. Dos anys després repetirien, però tot va acabar molt malament.