Mereixem les bastonades dels avis

En una mà du el bastó que l’ajuda a desplaçar-se i, a l’altra, un sobre amb forma rectangular que prèviament ha obert. Espera per ser atès en una oficina d’afers socials i famílies de Barcelona. A la porta d’entrada, un treballador s’encarrega de la primera atenció i després desvia cada usuari al lloc corresponent. Tinc l’home gran davant meu. Perfectament deu vorejar els vuitanta anys, si no els supera amb escreix. Està una mica emprenyat perquè ha mirat de trucar i, segons lamenta, sembla que no hi ha ningú a l’altra banda del telèfon. No acabo d’entendre quin és el tràmit que necessita fer, ni la meva vista és prou generosa per destapar la procedència de la missiva, però entenc en pocs segons que busca algú que l’ajudi a fer un tràmit administratiu que no ha pogut fer des de casa. El treballador, amb paraules amables, li diu que en aquell moment no hi ha ningú que el pugui ajudar i que ha de demanar cita prèvia si vol un tracte personal. L’home es va emmorronant. L’empleat de l’oficina de la Generalitat amaga a poc a poc el somriure. L’usuari li diu que no pot esperar més dies –segueixo sense entendre què vol exactament–. El treballador li respon que si vol entrar i esperar-se, haurà d’estar assegut entre tres i quatre hores abans no l’atengui algú. I li insisteix que demani cita prèvia i torni en un altre moment. Li lliura un paper on s’explica com demanar dia i hora, a través d’una web. I bon vent i barca nova. L’home del bastó, que potser no ha flirtejat amb un ordinador mai de la vida, gira cua i desapareix. Si té fills, o nets, o un veí de replà més jove, potser a hores d’ara ja ho té resolt. En cas contrari, veient com tractem la nostra gent gran, espero que reaccioni com ens hem guanyat entre tots: a bastonades!