Tribuna
Perifèria en flames
El tràgic 7 d’octubre, com l’11-S del 2001, marca un abans i un després al món. Les esquerres europees s’esquincen entre qui condemna, o no, el terrorisme islamista de Hamas ajudat per l’Iran i la complicitat de Rússia. A Alemanya, projectes de detecció i lluita contra l’antisemitisme havien estat bloquejats per l’esquerra per “antiislàmics” i “racistes”. Actituds així s’esfumaran, igual que el “bonisme” en política migratòria. Occident veu amb horror com homes joves de cultura musulmana celebren als nostres carrers les matances i segrestos a Israel d’innocents de totes les edats. Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, ha rebut algunes crítiques per haver afirmat una obvietat com és el dret d’un estat (Israel) a defensar-se. La presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, insta a rebutjar per complet el terrorisme de Hamas, sense excusar-lo amb el “I Israel què?”.
La Unió Europea és el principal donant al poble palestí, amb quasi 700 milions d’euros anuals més les ajudes bilaterals dels estats membres. Europa demostra així la seva solidaritat alhora que reclama a Israel, ara més que mai, el respecte del dret internacional i els drets humans dels palestins. Val a dir que generositat europea no s’ha traduït en influència política per empènyer tots dos bàndols cap a l’acord. Potser això també canviarà: d’una banda, la UE aprofundirà la germanor amb el poble jueu i el compromís amb la supervivència del seu estat, i de l’altra, haurà de ser més exigent amb polítics israelians que han fet i fan de veritables piròmans amb la pau mundial en joc. La solució del conflicte no podrà ser mai militar. Mentre paràvem atenció a la pitjor massacre de jueus des de l’Holocaust, continuaven les altres crisis a les portes de la UE. Abandonats per Rússia, els armenis de l’enclavament de Nagorno-Karabakh (Artsakh, en armeni) han sofert una neteja ètnica quasi completa per part de l’Azerbaidjan. Tanmateix, la UE té poc marge de maniobra perquè, havent renunciat al gas natural rus, necessita importar-ne del mar Caspi. El nord de Kosova és un altre polvorí en potència. Un policia kosovar fou mort en un atac armat de milicians serbis al setembre. Kosova hi veu la mà del president de Sèrbia i aliat de Putin, Aleksandar Vucic. Davant de tal panorama, la recent cimera paneuropea de Granada dins de la presidència semestral espanyola produí fotos molt boniques però escassos resultats. Ni el dictador àzeri, Ilham Aliev, ni el seu mentor, el turc Erdogan, s’hi van presentar. La presidenta del Kosova es negà a reunir-se amb Vucic si la UE no imposava sancions a Sèrbia. Difícilment podia, el país amfitrió, fer de mediador, perquè Espanya és dels pocs estats europeus que rebutja reconèixer la independència de Kosova. L’obsessió de Madrid per no crear precedents per a Catalunya danya la política exterior europea.
Per si fos poc, assistim a una espècie d’epidèmia de cops d’estat a l’Àfrica. Cinc antigues colònies franceses han passat a mans de colpistes militars en dos anys i escaig: Mali, Guinea Conakry, Burkina Faso, el Níger i el Gabon. Els règims de Mali i el Níger se sustenten en part gràcies als serveis de “seguretat” dels mercenaris de la companyia russa Wagner.
Tots aquests conflictes a la perifèria europea tenen en comú que beneficien Rússia, en tant que desvien l’atenció i potser els recursos d’Occident de l’indispensable suport a Ucraïna. Finlàndia patí fa pocs dies el possible sabotatge del seu únic gasoducte, amb Estònia.
L’històric atac a Israel succeí quatre dies després que el president del Congrés dels Estats Units fos destituït per l’ala més dretana del seu propi Partit Republicà i que vol reduir l’ajut a Ucraïna. No perdonaren a Kevin McCarthy que pactés amb el Partit Demòcrata i evités el tancament del govern per manca d’acord pressupostari. Hi ha el risc que els 6.000 milions de dòlars per a Ucraïna que McCarthy havia concedit de retirar provisionalment del pressupost fins a assolir un pacte definitiu, esdevinguin ara una retallada real. Passi el que passi, els Estats Units faran costat a Israel. A Ucraïna, ja ho veurem. Si Washington flaqueja, Europa haurà d’elevar-se i assumir les responsabilitats geopolítiques que li pertoquen. No serà gens fàcil, com ens ho demostra el triomf electoral a Eslovàquia del socialdemòcrata prorús Robert Fico. El futur primer ministre ha anunciat que eliminarà l’ajuda militar a la veïna Ucraïna.
L’hora és greu. Ens caldran líders d’altura, amb profundes conviccions democràtiques i caràcter ferm.