Quina sobirania?

El Consell Acadèmic per a l’Acord de Claredat presenta un informe de setanta pàgines amb diferents propostes perquè Catalunya pugui decidir el seu futur i tot seguit compareix el president Aragonès a explicar que ell personalment i el seu govern trien la primera opció: un referèndum sobre la independència. Insisteix que és possible, viable i legal fer aquest referèndum, i confia que tota la ciutadania s’hi pugui sentir implicada –fins i tot els que no hi estiguin a favor– i que es respectin els resultats. També diu que com que l’informe s’ha fet des del punt de vista de les ciències polítiques, ara toca demanar als juristes com es pot traduir en un proposta pràctica. Per tant, efectivament, s’encarregarà un altre informe. Sempre és de lloar qualsevol aportació per mirar d’avançar en els drets nacionals dels catalans, però arriba un moment en què això ja sembla el dia de la marmota, anant d’informe en informe per arribar a conclusions que haurien de resultar evidents per a tothom. Ja sabem que aconseguir exercir la sobirania política serà llarg i complicat i no es pot concretar d’un dia per a l’altre i cal bastir-ho tot molt bé, amb estudis, informes i el que calgui. Però mentre els experts van escrivint propostes que segurament després el govern espanyol hi passarà pel damunt com li convingui, seria d’agrair que ens comencéssim a preocupar per altres sobiranies que potser estan més al nostre abast. Per exemple, l’energètica: de debò necessitarem que ens portin energia des de l’Aragó perquè no hem estat capaços de desplegar les fonts renovables de manera ràpida, eficient i ben planificada pel territori? Volem independència per continuar sent dependents en una qüestió tan bàsica? També podem parlar de la sobirania alimentària: és evident que les últimes dècades hem deixat perdre l’oportunitat d’enfortir la pagesia i de promoure el consum local. I no oblidem el català, amb dades d’ús cada cop més preocupants. Potser al final aconseguirem la independència, però serem realment sobirans?