Opinió

mirades

Jordi Grau

Una novel·la contra l’especulació

‘L’ombra dels ocellots’, de Miquel Riera, és un retrat de la Costa Brava de finals dels setanta i de com es va destrossar

No és gens casual que Miquel Riera obri la seva novel·la amb uns versos de la cançó de Pau Alabajos La transició modèlica i la mare que m’ha parit: “Sou esclaus de les més fosques lleialtats, aristòcrates de la mediocritat, patriotes amb el cor ple de quitrà.” El periodista Miquel Riera, de llarga trajectòria en aquesta casa, en què va ser redactor en cap de Cultura i Espectacles, director de Presència i d’El Punt a Girona i director adjunt d’El Punt Avui, acaba de publicar la seva primera novel·la, a La Campana. L’ombra dels ocellots és, com no podia ser d’una altra manera coneixent en Miquel, excel·lent fotògraf també, un crit contra la destrucció passada, present i futura de la nostra costa. De la Costa Brava, però podria ser qualsevol costa dels Països Catalans. De la mateixa manera que la seva darrera exposició de fotografies porta per nom La costa esbravada, la novel·la, que es presentarà demà a les set a l’Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona, és un retrat de la Costa Brava de finals dels anys setanta, quan faltava menys d’un any per a les primeres eleccions municipals de la democràcia i alguns plans urbanístics de massa pobles de la costa permetien destrossar-ne la primera línia. Passava llavors, el 1978; passa ara mateix, com denuncia l’exposició de fotos, i pot passar en el futur, perquè així ho permeten els plans d’alguns pobles de la costa.

L’ombra dels ocellots és un crit desesperat perquè això no passi. És també la història del que va passar just després de la mort de Franco i retrata pobles de la costa on alcaldes molt semblants a alguns que tots recordem no només es van passar a partits democràtics, sinó que van continuar manant perquè tot quedés com havia dit el dictador: “Atado y bien atado.” En Miquel coneix aquells temps de primera mà, tot i que era molt jove. Com a activista, va ser en les mobilitzacions per evitar la destrucció dels aiguamolls. Com a corresponsal, va donar veu a aquells moviments ecologistes que no trobaven espais a les pàgines dels diaris del règim, tret que fos per caricaturitzar-los o coses pitjors.

I, és clar, en Miquel és de Torroella de Montgrí i el poble fictici on recrea la seva acció s’hi assembla i porta per nom Vilavella, com el títol d’una sardana de l’avi Bou. I la Pleta s’assembla molt a la Pletera. I el que novel·la, massa al que va acabar passant i, sobretot, al que encara pot passar. Hi ha alcaldes neofranquistes, joves idealistes i pagesos que se la van jugar. I en el rerefons, uns anys en què tots pensàvem que la transició de la dictadura a la democràcia seria tota una altra cosa. El sol fet que la transició que vam viure sigui defensada ara pels que la defensen deixa ben clar que alguna cosa no es va acabar de fer bé.

Una novel·la ben travada, ben escrita i que denuncia el que va passar, el que passa i el que pot tornar a passar. Una novel·la amb franquistes, guàrdies civils i joves ecologistes, com va ser el mateix Miquel. Es van guanyar moltes batalles i cal continuar lluitant per guanyar-ne de noves, però a voltes queda la sensació que la guerra està perduda. De moment, com diu Jordi Sargatal i recorda Miquel Riera, ni un pam més de ciment a la Costa Brava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.