El míssil és de tots

Ni sé, ni sabré, ni vull saber de quin arsenal era el míssil que va destruir l’hospital de Gaza. Ni sé, ni sabré, ni vull saber en quina fàbrica d’armament havien bastit el míssil que va fer explosió a l’hospital de Gaza. Ni sé, ni sabré, ni vull saber qui era l’enginyer que liderava el projecte de disseny i construcció del míssil que va caure a l’hospital de Gaza. Ni sé, ni sabré, ni vull saber qui va polsar el botó que va precipitar al bestial destí el míssil llançat contra l’hospital de Gaza. Ni sé, ni sabré, ni vull saber qui va donar la darrera ordre perquè es premés el disparador que va permetre que s’enlairés el míssil que va acabar precipitant-se contra l’hospital de Gaza. M’incomoda, em mortifica, em rebel·la i em posa de mala llet el suposat procés de verificació de l’autoria de la misèria en què viu ocupat el món mundial els darrers dies. Em provoca tants espasmes i em resulta tan hipòcrita com el bombardeig mateix de l’hospital i la reedició de la guerra interminable. El míssil no és de ningú, és de tots, tingueu-ho ben clar. No cal buscar veritats en les explicacions dels uns ni en les explicacions dels altres. El bel·licisme no porta enlloc més que al bel·licisme, que és el negoci d’uns quants de cada bàndol. Sempre és així. Dos mil anys d’historia dC ens ho expliquen. No hi ha més, per molt que ens acusin de bonisme, als que defensem que el míssil és de tots. Com també és de tots el tel de silenci que de cop s’ha estès sobre Ucraïna.