Opinió

De reüll

El cor

Un dia plujós del febrer del 1939, Elsa Triolet va deixar el cor al Voló. La periodista i escriptora nascuda a Moscou es va fixar en una nena de 4 anys, “preciosa carona fràgil, d’ulls verds i llargues pestanyes estrellades, amb una mica de rosa a les galtes”. Triolet, la primera dona a obtenir a França el premi Goncourt, mira com la nena intenta lligar-se el cordó d’una sabata gastada: “Els seus dits, massa petits i entumits, intenten en va tirar del cordó llarg que arrossegava pel terra.” A la crònica de guerra a la publicació francesa Regards, Elsa Triolet escriu que desitja impulsivament treure-la d’allà, “portar-la a un lloc on no plogués i posar-li unes sabates eixutes. I donar-li joguines i una nina”. Fa 85 anys, les corresponsals estrangeres van explicar una altra guerra: la dels dipòsits de cadàvers, la dels refugiats, la del cor. Des d’aleshores, massa guerres, i des d’aleshores, la mateixa fotografia: nenes lligant-se, maldestres, com si fos la primera vegada, les úniques sabates que tenen, en un últim vestigi de civilització, engrunes d’humanitat. Aquests dies costa no deixar el cor a Gaza, on els infants d’ulls fondos com dos pous, on voldríem veure-hi el futur, tremolen, de terror, incapaços de cordar-se unes vambes polsoses perdudes entre les runes, com tot el seu món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia