El cor

Un dia plujós del febrer del 1939, Elsa Triolet va deixar el cor al Voló. La periodista i escriptora nascuda a Moscou es va fixar en una nena de 4 anys, “preciosa carona fràgil, d’ulls verds i llargues pestanyes estrellades, amb una mica de rosa a les galtes”. Triolet, la primera dona a obtenir a França el premi Goncourt, mira com la nena intenta lligar-se el cordó d’una sabata gastada: “Els seus dits, massa petits i entumits, intenten en va tirar del cordó llarg que arrossegava pel terra.” A la crònica de guerra a la publicació francesa Regards, Elsa Triolet escriu que desitja impulsivament treure-la d’allà, “portar-la a un lloc on no plogués i posar-li unes sabates eixutes. I donar-li joguines i una nina”. Fa 85 anys, les corresponsals estrangeres van explicar una altra guerra: la dels dipòsits de cadàvers, la dels refugiats, la del cor. Des d’aleshores, massa guerres, i des d’aleshores, la mateixa fotografia: nenes lligant-se, maldestres, com si fos la primera vegada, les úniques sabates que tenen, en un últim vestigi de civilització, engrunes d’humanitat. Aquests dies costa no deixar el cor a Gaza, on els infants d’ulls fondos com dos pous, on voldríem veure-hi el futur, tremolen, de terror, incapaços de cordar-se unes vambes polsoses perdudes entre les runes, com tot el seu món.