“Això ja està fet”

Diuen, diuen, diuen i, com més parlen, més alimenten un joc d’expectatives que fa pinta que no portarà gaire enlloc. Entre els qui d’alguna manera més o menys tangencial estan embolicats en tot això de la investidura de Pedro Sánchez, n’hi ha qui s’afanyen aquests dies a explicar que tot això de l’amnistia ja està més que mastegat i la seva aprovació ja es dona per descomptada. L’optimisme és, i ha de ser, una virtut molt considerada, certament, però d’això a ser un il·lús hi ha només mig pam, i més si qui tens al davant negociant és el PSOE, campió mundial de la disciplina no olímpica de fer-se convidar a sopar, triar ell el restaurant i menú per acabar pagant tu el compte... i encara donar gràcies. Per tant, calma, perquè d’entrada no estan ni gaire clars no ja només els calendaris per ratificar-la –allò de cobrar per avançat, què?, bé, no?–, sinó que els grans pilars argumentals que han de sustentar aquest projecte de llei són tot un enigma. I no és poca cosa, perquè com es justificarà ideològicament aquesta amnistia en el seu preàmbul? Com un acte de perdó general o com una reparació? I des del punt de vista polític i de legitimació, per exemple, de tot allò que va ser l’1-O, la diferència és considerable. I també queda més o menys clar a quants represaliats i a quins delictes afectarà? Segur?

Permetin que, entre tant triomfalista, un sigui de la banda dels escèptics. I no només per allò que en tota negociació sempre et poden acabar aixecant la camisa, que també, sinó perquè aquesta amnistia haurà de passar la seva veritable prova d’estrès un cop surti del Congrés i quedi estampada al BOE. Perquè aquell dia, si no abans, tota la cúpula judicial espanyola iniciarà una ofensiva per terra, mar i aire per fer embarrancar a la pràctica una llei que perceben com una esmena a la totalitat. Ja diu la dita que no es pot vendre la pell de l’os abans de caçar-lo i, si no, mirin en què ha acabat aquella reforma del delicte de malversació quan els jutges hi han ficat la grapa.