Desesperació angoixant d’un pare

Li he donat la meva paraula que ho faria i em disposo a complir-la. “Escriu el que sigui, però, si us plau, escriu alguna cosa aviam si ens serveix d’ajuda”, m’ha suplicat. El crit desesperant és el d’un pare de 67 anys que respira gràcies a una màquina d’oxigen a la qual viu permanentment connectat. L’home, abatut, buida el pap sempre que pot. Hi té poc a perdre. O absolutament res. Al seu càrrec, i al de la seva dona, hi ha dos fills, bessons, de 47 anys. Un d’ells pateix episodis psicòtics, però aquest és el cas fàcil i el matrimoni ho gestiona com bonament pot. L’altre, que està situat a tres metres del pare, amb una cigarreta a la boca i amb la mirada totalment perduda, és esquizofrènic. “Acabarà amb nosaltres perquè hi ha moments que pot ser molt agressiu”, relata. Malgrat ser de constitució gran, allà sembla totalment inofensiu. Almenys fumar el noqueja una mica. Consumeix quatre paquets de tabac al dia. És una despesa que distorsiona encara més la complicada economia familiar, però és el preu que paguen a canvi d’unes hores de calma. Ni tan sols la medicació que pren és al cent per cent efectiva. El pare mira de transmetre la crueltat d’una situació que tothom pot imaginar però que només entén qui la té incrustada a la pròpia pell: súpliques a tort i a dret buscant qualsevol mena d’empara, trucades a qualsevol hora del dia o de la nit pregant que s’emportin el fill i el tanquin en un centre de salut mental, amb la càrrega emocional i el sentiment de culpa, inevitable, que s’arrossega per a la resta de la vida. I, malgrat l’abatiment, encara veu un fil per a l’esperança: una feina que el tingui entretingut al carrer, tipus escombriaire, per tal que pugui fumar. Tant de bo a hores d’ara ja hagi trobat l’ajuda que suplica.