Més fires que no festes

Mentre la gent de la Fal·lera Gironina es preparava a la plaça del Vi per al Toc de Rams el dissabte 21, al Saló de Descans del Teatre Municipal s’iniciava la primera edició de Les Fires en primera persona. Aquesta és una iniciativa del nou equip de govern i del seu alcalde, Lluc Salellas, que va escollir, i va ben escollir, el poeta, pintor, traductor, crític, periodista i dramaturg Narcís Comadira com a persona encarregada de ser el protagonista d’aquesta primera edició. “Un dels artistes més importants del segle XX i del que portem de XXI”, va dir Salellas en presentar-lo. Res millor que algú que es diu com el patró de la ciutat, va comentar algú del públic. I res millor que el dia de la seva onomàstica per publicar aquesta primera entrega del que va ser un discurs emotiu, ben trenat, extremament ben escrit i ben llegit, i que no només va estar a l’altura de les expectatives, sinó que ho va deixar molt complicat per als qui el seguiran.

Narcís Comadira i Moragriega té 81 anys, camí dels 82. És Premi Nacional de Cultura i Creu de Sant Jordi, membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i una figura reconeguda en el panorama cultural català. A Girona és també fill de can Llens, aquell gran i bell establiment del carrer Nou que forma part de l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, seu del negoci familiar que es va iniciar el 1860. Una botiga de roba que recordo immensa, amb les lletres al damunt de l’entrada. Ara la botiga s’ha partit en dos i de can Llens en queda només el record.

S’hi va referir diverses vegades, Narcís Comadira, a can Llens. Va esmentar les destrosses per l’incendi de la veïna fàbrica Grober el 39, l’àvia que amb la minyona anaven a fer nets els nínxols familiars, l’avi i el pare que després de la guerra tenien por, les robes i pells que venien i vestien per anar als actes socials: sarsueles, òpera i balls socials al Casino Gerundense. Però també que, per Fires, s’estava més pendent de les vendes que no pas de les festes. Que per Sant Narcís i Tots Sants tot restava obert i la seva àvia estava pendent del cel per allò de “carrers molls, calaixos eixuts”. Per això Comadira va dir que en el seu record eren més fires que no pas festes, el que es feia a Girona. I va fer una repassada intensa i emotiva, que va voler allunyada de la nostàlgia tot i que la nostàlgia sempre hi va ser present, d’aquelles Fires que recorda, del 49 al 59. Memòria que va reconstruir amb l’ajuda d’un programa publicitari editat pel seu avi el 1947 amb què va poder recórrer tots els actes que s’hi feien, molts sonors, va ironitzar, malgrat les dificultats de la època.

Va parlar molt d’olors –demà en parlarem–. I va destacar el record de l’olor de la capella de Sant Narcís, a l’església de Sant Feliu, on s’hi anava a la missa en honor del patró i a recollir el cotó beneït. En recorda l’olor barrejada del fum, de la cera, de l’encens esbravat i la d’humanitat. Avui molts gironins tornaran a Sant Feliu i recolliran el cotó, encara que no hagin tingut mai mal d’orella, com li ha passat a Narcís Comadira.