Viatges

Michel de Montaigne deia en els seus Essais, parlant dels viatges, que ell sabia molt bé de què fugia però no el que cercava. És potser allò de l’Espriu: “Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà”... De tant en tant, ens sobta la dèria dels viatges. Konstandinos Kavafis, per la seva part, recomanava: “Quan emprenguis el camí cap a Ítaca / demana que sigui llarg el viatge, / ple de peripècies, ple d’experiències”... És el viatge com a objectiu en ell mateix: “I essent ja vell, que fondegis a l’illa, / ric del que hauràs guanyat en el camí / i sense esperar que Ítaca et doni cap riquesa. / Ítaca ja t’ha donat el bell viatge”... Viatjar és una cosa que m’ha agradat sempre. De vegades només amb el pensament, amb la lectura. Ara bé, no m’atrau gens ni mica viure a l’estranger. Posats a triar, només pels volts de la Mediterrània. Qüestió del clima i del menjar –pa, oli i vi–, de les migdiades d’estiu, de la lluentor del sol, d’un idioma poc o molt conegut... Parlant de viatges, recordaré sempre el que vaig fer, anys enllà, de Ciudad Juárez (Mèxic) a Barcelona. Hi havia enllaços i canvis d’avió a El Paso, Dallas i Londres. El fet fou que, arribats a la capital anglesa, dissortadament no aparegué la meva maleta. Presentada la pertinent reclamació i telefonant cada dia a la companyia aèria, es descobrí a Dallas. Repatriada, anà a Londres, de Gatwick a Heathrow, i d’allà, amb la confusió de Girona per Gènova, a la ciutat italiana. Volta a Londres, tornada a Barcelona i, al cap de tres setmanes, la maleta arribava a casa meva. Un viatge de retorn complicat, ben cert... El gallec Álvaro Cunqueiro, a Viajes imaginarios y reales, parlava de cinc joves vídues que navegaven en un mateix vaixell. Eren dones de molt bon veure i un mariner lúbric abusava cada dia d’una d’elles. La darrera, previnguda, defensà amb ferotgia la seva honra amb un gros ganivet. La batalla fou aferrissada. Al capdavall, commoguda pels laments del mariner ferit, la dona consentí en el coit. Anys després ho recordava vora la seva llar, evocant els versos de Ronsard: “Au temps que l’étais belle”... Al cap i a la fi tot es redueix, com sempre, a fugir d’alguna cosa per cercar qui sap què...