L’anomia catalana

La Nova Planta de la derrota del 1714 va significar la total anul·lació institucional catalana: de municipis, vegueries i Generalitat. Només van sobreviure parcialment confraries i gremis, però cap institució. Els corregiments i el país eren sota governador militar i els municipis deixaren de ser representatius (per estaments, però representatius) per ser dirigits per càrrecs vitalicis venuts. Tota reunió de més de tres persones, prohibida. Durant el XIX, una certa elecció municipal i de diputacions en segon grau no va compensar la pèrdua institucional i només als anys trenta i els vuitanta del segle XX es recuperà la Generalitat. Quan convenim que als catalans ens manca sentit d’estat, la capacitat d’entendre el minotaure, en paraules de Jaume Vicens Vives, és perquè la història, l’anorreament, pesa. El nostre aire anarquista i d’activisme social s’expliquen també, encara avui, pels efectes no superats de la destrucció d’un país el 1714, per la permanent anul·lació institucional de la vida civil que seguí la derrota militar, per la mantinguda dislèxia entre una positiva societat civil i una esquizofrènia institucional. Una institucionalitzat no reconstruïda, perquè seguim en un vestit esparracat, però que acabem per entendre com a normalitat.

La Nova Planta quedà actualitzada per l’esquema provincial del XIX. I avui, l’existència de quatre províncies marquen els àmbits electorals al Congrés i al Parlament en un escàndol democràtic: 32 i 85 diputats, respectivament, per Barcelona, de cop en llistes úniques, resulten una manca de qualitat democràtica de proximitat. Amb 5,6 milions d’habitants tractats en bloc!, qui és el teu diputat? Manca llibertat política perquè aquesta comença per una representació política propera. I que el tercer pressupost i el quart del país siguin d’institucions no electes (Diputació i Àrea Metropolitana de Barcelona) és un complet despropòsit. Els governs de les diputacions i l’AMB sumen forces polítiques oposades al Parlament i municipis i constitueixen un sindicat de càrrecs electes que sostreu la política, els programes diferenciats, la responsabilitat i la representació territorial, i esdevenen institucions políticament irresponsables. Per a una població la meitat de la catalana, a l’entorn basc trobem 7 governs regionals i 7 àmbits polítics directament electes: 3 àmbits forals, el seu govern conjunt, més Navarra, La Rioja i Cantàbria. Qui gosaria fer-los desdir de la seva estructuració democràtica? Ningú. Set institucions democràtiques envers una, acompanyada de 5 sindicats políticament irresponsables (4 diputacions i AMB). Com també hi ha Àrea Metropolitana a Barcelona, però és negada al Vallès, el Camp, part del Baix Llobregat... Una normalitat que inclou mapes de tot tipus per part de la Generalitat, despesa i aparells centralitzats, en una matriu gens federal. La incapacitat catalana de dissenyar l’organització territorial política del país parteix de la derrota del 1714, seguida de la divisió provincial (ratificada fa poc en la sentència de l’Estatut), però també, i en primer lloc, de la nostra incapacitat d’ordenar i entendre el país. Una incapacitat que és una llosa d’anomia. No hi pot haver projecte de país (econòmic, social...) sense projecte polític (òbviament democràtic). I no hi haurà ordenació (física, ambiental...) possible sense prèvia organització política, perquè seria tecnocràtica. La institucionalització del país, la recuperació del seu sentit i forma democràtica han d’anar pel camí de la regionalització, per reconèixer-nos de què estem fets, de quines peces estem compostos: Pirineu, plana de Ponent..., i fins a arribar a tot el conjunt, en uns mapes electoral i administratiu coherents i plenament assumits que confirmin la identitat de país. I, en aquest camí, el fet metropolità és només un cas parcial de regionalització, i en la gran rodalia de Barcelona, la major densitat implica subsidiarietat. Ni homogeneïtat ni centralisme. El desplegament del potencial de país demana una regionalització democràtica, perquè no hi ha cap altre camí. Demana superar els monstres provincials i el metropolità i substituir-los per un vestit endreçat de país. El balanç de l’estructuració democràtica a Catalunya és, fins i tot, una anomalia a escala espanyola, on s’han desplegat comunitats autònomes, moltes d’elles uniprovincials, i s’han creat consells insulars directament electes, i que nosaltres només hem aplicat –merescudament– a l’Aran. Superar la Nova Planta incrustada en la nostra ment suposa una fita d’alliberament. Irrenunciable i imprescindible. El principi del camí d’endreça partirà d’un mapa regional com a desplegador d’organització política i administrativa, que no és tan lluny, com veurem.