‘Ratatouille’ o ‘El menú’
A l’estiu vaig tenir una experiència pseudogastronòmica familiar d’aquelles en què conclous finalment que t’han ben arrissat. Amb plats d’aquells que ni els cambrers (que no són ni del ram) saben dir-te què són exactament. Però aquest dissabte en vam tenir una d’oposada. Aquesta a l’interior, al poble d’Oix, a la Garrotxa. Érem un grup nombrós celebrant un aniversari, i en aquesta ocasió podria assegurar que fins i tot els més menuts de la taula eren capaços de dir el nom de tot el menjar que ens van portar, que era molt. La gràcia de tot plegat és que eren plats casolans i típics catalans, d’aquells que ara mateix costa de trobar en molts llocs que han sucumbit definitivament als encants de la burrata, l’alvocat, els bagels, el menjar japonès, o de qualsevol lloc però ben allunyat de casa.
No tinc res contra les experiències místiques als restaurants, aquelles que et fan saltar les llàgrimes només de veure la posada en escena del plat, i que el nom del que menges està escrit en vers amb rima encadenada. Una experiència vital en què tastes allò que no se sap ben bé què és però que amb un parell de cullerades s’ha acabat i et transporten a un lloc exòtic o activen uns receptors neuronals al còrtex prefrontal que fan que en acabat consideris ben invertida la ronyonada que et val el menú.
Però últimament soc més del bàndol familiar que prefereix optar per allò conegut però ben fet. Més de l’experiència Ratatouille. Aquella pel·lícula de Disney del simpàtic ratolí xef que acaba fent saltar les llàgrimes al crític gastronòmic per un plat ben casolà i típic francès però ben fet. Millor aquestes que no pas propostes que trobaries al terrorífic film El menú. El festival de plats d’entrants a Oix va ser èpic: calamars a la romana, cargols, pernil ibèric, patates d’Olot, platillo, torrades amb all i tomata, escalivada, gambes, croquetes i no recordo què més, perquè n’hi havia més. Els entrecots eren de la mida de mig braç, el conill, el xai, el pollastre, tot estava al seu punt i en quantitat que feia honor al nom del restaurant, per si voleu endevinar quin és. Com a casa però millor, és clar.
