Parlar de la mort i del nostre adeu

En vida odiava fins a tal extrem parlar de la mort, sobretot de la seva, que el dia que es va apagar la seva família no sabia què fer-ne, de les seves despulles. Ni tan sols acceptava bromes sobre herències i temes relacionats –si a algun fill se li acudia fer befa, ell abandonava l’habitació grinyolant–, i per descomptat que mai s’havia anticipat al moment final per deixar constància de com volia que fos el seu comiat. La seva família, quan finalment va arribar aquell trist dia, no sabia si, a l’hora de triar una opció per cultivar el record, hauria preferit descansar en un nínxol o ser incinerat i escampat per un lloc entranyable. Desconeixia fins i tot si volia una cerimònia religiosa o laica, tenint en compte que per casa corrien imatges d’algunes verges però que els darrers anys renegava força d’una part de l’Església. La seva gent ignorava, per ser més exactes, si volia cerimònia o un discret adeu. Si hagués desgranat detalls sobre com volia que fos la seva marxa, segurament hauria fet una llista amb la gent que estava vetada al seu enterrament, ell que era tan amic dels seus amics però tan descarat amb els deslleials. I la família s’hauria evitat, enmig d’aquella desolació, el mal tràngol d’assistir a aquell mercadeig en què t’ofereixen ara un enfilall de nínxols i urnes, ara un gran ventall de recordatoris, ara música en directe per a la cerimònia, quan tu l’única cosa que vols és un racó on plorar tranquil·la la pèrdua. I en un dia com el d’avui, en què moltíssima gent acudeix al lloc on es va a acomiadar dels seus éssers estimats, la família no s’hauria de preguntar, encara ara, si va actuar com ell hauria volgut. Això sí, pot arribar a comprendre que parlar de la mort no acostuma a ser agradable, i menys encara de la d’un mateix.