Opinió

Tribuna

Segadores

“Històricament, les dones no hem tingut visibilitat pública ni poder de decisió. Dos exemples: 1) enguany només el 4% de les vies públiques catalanes tenen noms de dones, 2) hi ha hagut un 0% de dones entre els 132 presidents de la Generalitat –masculí no genèric en aquest cas–. Amb aquest panorama, quines possibilitats hi havia que mai s’imposés el femení com a gènere “no marcat” i “genèric”?

Vespre del 24 de maig de 2021. Feinejo mentre escolto una mica distretament la retransmissió de l’acte de presa de possessió del president Aragonès al pati dels Tarongers de la Generalitat. La cerimònia està pensada fins al mil·límetre, no hi ha cap detall que no tingui un simbolisme molt pensat. Plego roba i faig cops d’ull a la televisió. El nou president fa el discurs. Mitjons, samarretes, pantalons. Rep les felicitacions de la família i dels líders polítics que hi ha a la primera fila (salutacions de temps de covid, somriures als ulls i mans al cor). Camises, calces, més mitjons. Surt un contrabaixista i una cantant i comencen a interpretar l’himne de Catalunya. Mentre em barallo amb un vestit que no es deixa plegar penso si m’agrada o no aquesta versió descarnada. I de cop sento que en lloc de cantar “ara és l’hora, segadors” diu “ara és l’hora, segadores”, i inesperadament m’emociono.

Ho he recordat aquests dies arran del document que ha aprovat l’Institut d’Estudis Catalans sobre el llenguatge inclusiu. Les primeres notícies m’han arribat de tertulians i tuitaires (a l’infern de dos en dos!). Molts semblaven alleujadíssims perquè, segons explicaven, per fi l’IEC ha imposat el seny en aquest desgavell insuportable i que els resultava tan irritant (de nou hem hagut de sentir brometes ja suades, que si totus tuus i etcètera). He llegit el document, que sempre val la pena anar a les fonts directes. Hi recorden que el masculí és el gènere “no marcat”, i adverteixen que “emprar el femení per a referir-se a un conjunt de persones format per homes i per dones provoca una interpretació en què els homes en queden exclosos”. Ai, amigues. Que diu que els homes en queden exclosos.

El document demostra que la institució és ben conscient de la voluntat que hi ha de visibilitzar les dones a través del llenguatge, i malgrat que afirmen que “l’ús del gènere no marcat com a genèric és plenament normatiu i no implica cap voluntat d’ocultar la presència de dones en un determinat col·lectiu”, també apunten que el català “disposa de diversos recursos lingüístics que no contravenen la normativa”. Per exemple, les formes dobles (professores i professors) o els mots col·lectius (alumnat, veïnat). Ara bé, remarquen que a vegades “aquestes estratègies per a evitar la discriminació en el llenguatge poden ser innecessàries o artificioses”. Per tant: no, el masculí no oculta la presència de dones, però si es vol fer-les més explícites existeixen sistemes, encara que poden ser, atenció, més feixucs, més artificiosos. Sobre la proposta de fer servir la terminació -i per a incloure persones no binàries, l’esbandeixen amb vuit línies. És “un recurs que contravé les normes internes del català” i au.

Soc ben conscient que emocionar-se amb la lletra d’una cançó no té cap valor en una discussió científica sobre la llengua. També crec que tothom s’adona que parlar en un discurs d’“amigues i amics” implica fer-lo una mica més llarg, però es considera un mal menor. I estic convençuda que les persones que defensen la terminació -i tenen claríssim que no és una proposta fàcil d’implementar. Perquè tot plegat no respon tant a una discussió filològica com a una necessitat social –visibilitzar les dones i les persones que, agradi o no, no se senten prou identificades amb les convencions que s’han aplicat fins ara.

En ple segle XXI no crec que gaire gent cregui que existeixen opcions “neutres”, “no marcades”, ni en la llengua ni en cap altre àmbit: tot té implicacions. I el que funcionava fa segles, i fins i tot fa poques dècades –potser perquè ningú s’ho qüestionava–, un dia deixa de funcionar per a molta gent. Llavors algú proposa canvis i la reacció és la ridiculització, el menyspreu, l’expressió d’un malestar enorme: per què ens molesten si ja estàvem bé com estàvem? Doncs mireu, no tothom estava tan bé. Històricament, les dones no hem tingut visibilitat pública ni poder de decisió. Dos exemples: 1) enguany només el 4% de les vies públiques catalanes tenen noms de dones, 2) hi ha hagut un 0% de dones entre els 132 presidents de la Generalitat –masculí no genèric en aquest cas–. Amb aquest panorama, quines possibilitats hi havia que mai s’imposés el femení com a gènere “no marcat” i “genèric”?

Sabent això, com pot estranyar que hi hagi tanta gent que no se senti còmoda quan l’engloben en la forma masculina, que sempre s’ha situat al centre, com a mesura de totes les coses, parlant per a tothom, i ocultant tota la resta? De moment l’IEC ha reaccionat de manera conservadora –diria que poc sensible, però no sé si és un atribut que hagi de tenir una acadèmia–. Però aquest és un debat que tot just acaba de començar. Diuen que ara no és l’hora, segadores (però sens dubte arribarà).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia