mirades
Jordi Grau
Rellegir Cuyàs, cronista universal
Aquesta tarda a les set, a la Llibreria 22 de Girona, es presenta El Mataró de Cuyàs, volum número 11 de la col·lecció Narratives d’Editorial Gavarres. És un volum de més de quatre-centes planes, amb més de dos-cents articles que han estat seleccionats per Neus Pinart i Bartrolí, la Pini, com li diu Cuyàs en un dels seus articles. La Neus és membre de la comissió cívica d’homenatge a Manuel Cuyàs i Gibert, com també ho és Joan Catà, que signa un molt bon pròleg que retrata molt bé en Cuyàs. En la presentació d’aquesta tarda, hi serà l’editor del llibre, Àngel Madrià, i el periodista que durant més anys va tractar en Cuyàs des de la direcció de l’empresa editora d’aquest diari, en Joan Vall Clara, amic, com també me’n considero jo del columnista de referència d’aquesta casa fins la seva mort, el 15 de juny del 2020.
És tot un senyor llibre, amb una coberta sensacional, com totes les de la col·lecció a càrrec d’Àngel del Pozo. S’hi veu en Cuyàs a la Rambla de Mataró, assegut en una terrassa, amb un cafè al davant i llegint El Punt. M’emociona, com també ho fa la foto de JR Duran de l’autor. És en Manuel, amb el puret a la mà i el gest característic de posar-se la mà al barret en acció de saludar. Fa tres anys i més de quatre mesos que va morir i no me’n sé avenir. El 15 de maig va ser la seva darrera columna, la que tanca el llibre: Dissabte, al barber. Una columna com les seves, magníficament ben escrita, fent veure que relatava una anècdota però en la qual explicava moltes coses, actuals i d’èpoques anteriors. I les dues darreres ratlles anunciant el seu trasplantament, el qual no va anar bé i es va endur inesperadament el net del pirata, com va titular la història familiar en un llibre en què, segons Joan Catà, Manuel Cuyàs es va doctorar.
He escrit sovint sobre en Cuyàs. Era columnista del diari des de la segona dècada dels anys vuitanta. I el vam fitxar als noranta perquè fos el director editorial d’El Punt Maresme. Poc després va ser el director d’una redacció jove i valenta i inoblidable, amb en Josep Maria Flores i en Saül Gordillo de mà dreta, després d’uns mesos en què també hi va ser per arrancar Pep Riera. Ja he escrit moltes vegades que en Manuel Cuyàs era molt bo. I molt punyetero. Era un gran cronista. Era també un gran columnista. Va ser el recanvi perfecte per en Miquel Pairolí. I, com ell, va marxar massa aviat i encara enyoro les dues o tres trobades anuals, quan es va jubilar, quan bevíem, menjàvem, fumàvem i sobretot discutíem. De tot. Era el tertulià perfecte, sempre disposat a portar la contrària als altres amb arguments molts cuyasians. En Graset ho va definir dient que “escrivia (i parlava per ràdio) com vivia”.
Sí, és el Mataró d’en Cuyàs. Això vol dir que amb l’excusa de Mataró, la ciutat on sempre va viure i que sempre va defensar, fins i tot amb l’autoqualificatiu de capgròs que tant li esqueia, en Cuyàs parla de la vida, amb esperit crític, i és un “exercici de redescoberta”, com escriu Joan Catà. Un llibre plaent, un llibre que cal llegir i rellegir perquè Cuyàs, com Gaziel, Sagarra, Xammar o Pla, era un escriptor que, sota l’aparença de local, era universal.
