El millor país del món
L’altre dia em passaven una informació que deia que Dinamarca és el millor país del món per viure-hi si ets una dona (i me n’alegro molt per la part que em toca). Són dades del Global Women’s Peace and Security Index, un estudi dut a terme pel Georgetown Institute for Women. S’han fixat en temes d’inclusió, de justícia i de seguretat de les dones, per arribar a la conclusió que encapçala aquest article: Dinamarca és el territori més indicat per viure-hi si ets una dona entre els 177 països del món que configuren aquesta recerca. En segon lloc, i per fer el rànquing dels deu millors països, se situa Suïssa; després, Suècia, Finlàndia, Luxemburg, Islàndia, Noruega, Àustria, Holanda i Nova Zelanda. Els pitjors, per aquest ordre, són: l’Afganistan, el Iemen i la República de l’Àfrica Central. No voldria fer-ne una anàlisi “de cunyat”, però la diferència entre ser un país ric i un de pobre marca una important diferència a l’hora de viure-hi si ets una dona. Picada per la curiositat, he buscat l’estudi. Volia saber on som nosaltres en aquest context (i en plenes Fires de Sant Narcís). Som el país número 27 del món. En el nostre cas, hi ha una dada en vermell (i no és una cosa freqüent en aquest treball), una alarma sobre la dimensió que estudia la percepció sobre seguretat. Indica que a Espanya, cada cop més, les dones sentim que no vivim en comunitats segures. Les dades del 2017 indicaven que un 78% de les dones de l’Estat espanyol no se sentien prou segures al seu territori. Les dades d’aquest 2023 indiquen que la sensació d’inseguretat a Espanya ha crescut 2,3 punts i ara són més del 80% les que manifesten no sentir-se segures al seu entorn. És l’únic indicador que destaca per negatiu. Ja sé que no és gaire, però anem enrere i marcant tendència, i això malgrat que vivim en el context polític més feminista de la nostra història, tal com manifesten, de totes les maneres possibles, tant des de la Generalitat com des del govern espanyol. Sobre seguretat també es pregunta si en els últims 12 mesos s’han viscut agressions físiques o psicològiques per part de parelles (3% diuen que sí); s’estudia si les dones tenen impediments legals que les allunyin de la vida pública o bé si viuen prop de conflictes armats que repercuteixin en violència. Diuen que no, igual que a Dinamarca, d’on hauríem d’aprendre algunes coses, no us sembla?
