El plaer d’engegar a pastar fang

Gastem hores i més hores mirant d’educar les generacions que ens succeeixen. Oferim pautes als fills, als nebots, als fills dels amics, als amics dels nostres fills, i a qualsevol criatura que se’ns posa al davant. Reconec que em faig pesada amb els que tinc a prop, repetint-los que és important aprendre a dir el que un sent o pensa i a fer-ho sense recança davant dels adults, però sempre des de la cortesia, des de l’escolta, i des del respecte a l’altre. Que no té més raó qui més crida i que no sempre és qüestió de dir allò que es pensa sinó que el secret de les relacions cordials és pensar allò que es diu. Miro també de transmetre’ls que fins i tot les coses que intueixes que a l’altre no li agradaria sentir es poden verbalitzar sense ferir, amb tacte. No sé si a l’altra banda hi ha algú que m’escolti, o en realitat parlo per als botons de la meva jaqueta, però insistiré en aquestes idees, perquè les vaig mamar a casa i perquè hi crec. Però què seríem tots i cadascú de nosaltres sense les nostres contradiccions? Suposo que l’edat ens torna també més descarats, o que cada dècada que passa se’ns esvaeix una mica la paciència. Perquè estic comprovant en primera persona que arriba un moment en la vida, quan tens claríssim que com a mínim has superat l’equador de la teva existència i has perdut la por a sentir por, que et passes per l’engonal totes les teories de la bona educació i se’t desferma el subtil art d’engegar a pastar fang la gent tòxica. És aquell moment vital en què entens la importància d’obrir les finestres i ventilar per poder dormir després com un tronc. No cal meditar-ho molt. La clau és deixar-se endur. I després omplir els pulmons d’aire fresc i entomar amb un somriure el que resta de dia.