Una culleradeta de ratafia

La ratafia és una expressió cultural del país. No ho dic pas jo, ho va dir el periodista Salvador Garcia-Arbós divendres passat a la Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners, en un de la cinquantena d’actes organitzats per la Confraria de la Ratafia en la 42a edició de la Festa de la Ratafia que ha tingut lloc aquests dies a la capital de la Selva. En una sala plena i atenta, entremig de l’exposició que s’hi fa del 25è aniversari de la plataforma No a la MAT, magnífica, i de les 272 ratafies que es van presentar al concurs (de fet faltaven les deu finalistes), el gastropredicador de Besalú va fer un recorregut amè, didàctic i divertit per aquesta beguda d’herbes que té les nous verdes com element diferencial de les moltes que es fan arreu de la Mediterrània i de fet del món. La funció del periodista va ser triple: conferenciant, membre del jurat que va decidir que una de Centelles era la ratafia guanyadora, i ser investit com a confrare d’honor en una cerimònia que a la nit va omplir el pavelló i a la qual caldrà tornar-hi.

Una culleradeta de ratafia va ser el títol de la seva conferència, i allà va divulgar el seu saber sobre la ratafia i tantes altres coses, de les quals vaig recollir unes quantes idees seves que espero haver captar bé. En Vador va dir que sempre s’ha begut i sempre hi ha hagut grans bevedors al país, però que la majoria ho feien amb seny i que, per exemple, el seu pare i el seu oncle consideraven la ratafia com un element medicinal. També va explicar que abans, quan era abantes, expressió que va fer servir com a lligam, no es feia ratafia cada any sinó quan s’acabava, i que sempre s’havia begut ratafia, però també Calisay, Estomacal i altres marques que eren licors d’herbes, però va defensar que se sabia beure. D’ell vaig aprendre que la ratafia com més reposada, envellida, millor, perquè el pas dels anys l’afina.

En el fons, la seva tesi va ser una defensa del paisatge, el que vol dir del país. I de la seva gent, perquè la ratafia és una beguda col·laborativa. Va insistir molt que no és de nous verdes, sinó que porta nous verdes i una bona colla d’herbes i espècies, i que totes aquestes herbes, espècies, nous i l’alcohol que s’hi posa, interaccionen. Va parlar d’herbes estranyes (per a mi) i va explicar que per a una ratafia que es va fer pel Mil·lenari de Besalú hi va utilitzar la murtra que havia recollit del Cimitero Acattolico de Roma, el cementiri on estan enterrats els poetes Keats i Shelley i el pensador comunista Antonio Gramsci, i que va ser del cantó de la tomba del fundador del Partit Comunista italià d’on va collir l’herba.

Va ser una passejada divertida i entranyable pel món ratafiaire, però sempre amb l’exactitud de qui sap de què parla i és un gran divulgador. A la nit va prometre que continuaria defensat arreu la ratafia com a confrare d’honor, i a fe de Déu que ho fa des de fa anys, abans que amb la seva mare guanyés el concurs de Besalú amb una ratafia magnífica. Per acabar van fer sonar Ratafia, de Paolo Conte, i va recalcar una màxima: “La ratafia només té sentit si és una expressió del paisatge i es fa amb respecte a l’entorn.”