A la tres
L’altra amnistia
“El pes de la llei no és igual si el que has fet és defraudar impostos a cabassos que si el que vols és defensar els drets nacionals i polítics del teu país
No recordo que el 2012, quan l’aleshores ministre d’Economia del PP, Cristóbal Montoro –aka senyor Burns dels Simpson–, va anunciar l’amnistia fiscal, ningú sortís al carrer a manifestar-se amb la virulència amb què ho estan fent ara els que no volen l’amnistia per a les víctimes del procés. I dic conscientment víctimes, i no delinqüents com els ha considerat la judicatura espanyola, alguns mitjans espanyols i tots els que es pensen que España es una y no cincuenta y una. Algú que estigui a favor de la independència i que defensi posar les urnes per decidir democràticament el que vulgui la ciutadania no el consideraré mai un delinqüent, per la senzilla raó que, crec, aquesta és l’única via per resoldre el conflicte amb l’Estat espanyol. En canvi, el terme delinqüent es queda curt en el meu vocabulari per parlar dels desgraciats que es van beneficiar de l’amnistia fiscal del 2012. El concepte és el mateix: perdonar les culpes a gent que se salta la “llei”. El problema és que el pes de la llei no és igual si el que has fet és defraudar impostos a cabassos (més de 40.000 milions d’euros van aflorar llavors) que si el que vols és defensar els drets nacionals i polítics del teu país. En el cas dels defraudadors, et posen la catifa vermella perquè treguis les muntanyes de dinerets –que segurament has guanyat gràcies a influències, especulant o explotant els treballadors–, dels paradisos fiscal on estaven amagats, perquè tornin a casa, assegurant que això et perjudiqui més aviat poc. Aquests pocavergonyes –més de 30.000 persones, la majoria anònimes perquè el PP es va assegurar que Hisenda mantingués el secret– van ser perdonats enmig d’una crisi econòmica ferotge, amb retallades per tot arreu, i que encara estem pagant. És cert que el Tribunal Constitucional va anul·lar l’amnistia fiscal el 2017, però sense cap efecte perquè ja s’havia dut a terme. Menys excepcions nostrades, aquells avariciosos i cobdiciosos són els que era es preocupen molt per Espanya, però no ho feien tant a l’hora de pagar impostos.
