Bosch Martí, agitador social

Dimarts la sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi de Girona es va omplir per la presentació de l’exposició Lectures, passejos, viatges que hi presenta Lluís Bosch Martí. Els representants de la Girona cultural i ciutadana de la segona meitat del segle passat hi eren presents. I Bosch Martí, en la seva salsa, no es va estar d’anomenar-los i recordar-los sense deixar de parlar d’ell, del seu pensament i de la seva obra i de repartir l’estopa habitual contra aquella gent a qui no ha deixat d’enviar dards des de fa molts anys, començant per l’alcalde Nadal. Va rebre, com van rebre en Joan Vall Clara, El Punt, Carme Sais, la gent del Bòlit, Pere Codina i tants d’altres; fins i tot, indirectament, Joaquim Vidal, ànima de la Fundació, a qui va qualificar de gran mecenes i va agrair els magnífics catàlegs que fa i, en concret, el de l’actual exposició. Per cert, Maguí Noguer va anunciar que l’any vinent, en el vintè aniversari, es farà una gran exposició a la Casa de Cultura amb obra dels 120 artistes que han exposat a la Fundació Valvi.

No soc crític i deixaré per als crítics la valoració de l’obra d’aquest “artista inclassificable”, com el defineix l’historiador Josep Clara i Resplandis. Maguí Noguer i Germina Bastardas, directores, van patir per conduir una presentació divertida en què Bosch Martí va ser, com tocava, el gran protagonista. Germina Bastardas va explicar el perquè de les tres facetes de l’exposició: la del Bosch Martí viatger, flâneur, que ha estat arreu del món i que s’enriquia dels “seus misteriosos i sàviament programats viatges”, en expressió d’un dels seus grans amics. amb qui també es va barallar molt, Enric Marquès Ribalta. Però també hi ha la del Bosch Martí gran lector i la del Bosch Martí que passeja per la ciutat, la mira, hi reflexiona i la pinta.

Interessa el personatge Bosch Martí, que és el de Palau-sator apallissat pels Guerrilleros de Cristo Rey, el del grup Praxis amb l’enyorat Bep Marquès, el columnista del Diari de Girona, que diu que no llegeix, com tampoc El Punt, perquè ell només llegeix les planes internacionals de La Vanguardia. És polièdric i segurament contradictori, però ell, nascut el 1940, continua al centre de la seva pròpia mirada.

Es va definir com a marxista però no leninista ni estalinista, va parlar d’Erasme de Rotterdam i va venir a dir que a ell li havia passat el mateix, que havia acabat rebent dels uns i dels altres. Va reconèixer que no està en crisi sinó en període d’autocrítica i que té Ucraïna i Palestina al cap, ell que condemna Hamàs però no pot tolerar el que passa a Gaza. Va mencionar molts gironins: va reconèixer el mestratge d’Isidre Vicens i va parlar de Carreras i Enric Marquès, molt de Damià Escuder, “el meu camarada”, i va mencionar Pius Pujades, el pintor Josep Perpinyà, present a la sala, i el desaparegut Torres Monsó. Va recordar que el primer quadre l’hi va comprar el pare d’en Damià i que Juli Lara també n’hi va comprar molts, com Jaume Teixidor. Ell, autor d’una obra política, reivindicativa i pamfletària, en paraules de Germina Bastardas, va ser el gran protagonista de la inauguració d’una exposició que s’ha de veure i que es pot visitar a la Fundació Valvi fins al 5 de gener.