Conseqüències

Les decisions tenen conseqüències. I no per aquest motiu s’han de deixar de prendre. No sempre són enteses en el sentit en què un les pensa, i en d’altres ocasions el temps t’acaba donant la raó. O també pots acabar sent un incomprès per sempre més. En la política, res més lluny d’aquesta realitat. Però, en aquest cas, les decisions sempre estan embolcallades per una pàtina d’escepticisme, que s’han guanyat a pols els partits i els seus lideratges. Per aquell costum d’avesar-se al joc de trilers d’amagar la piloteta. I perquè el trajecte entre les paraules i els fets acaba sent etern i tortuós, sense la garantia d’arribar a la meta. L’experiència acaba abocant-nos, indefectiblement, a la suspicàcia permanent.

Segons el baròmetre d’opinió política del Centre d’Estudis d’Opinió, el PSC s’imposaria clarament en les eleccions al Parlament i l’independentisme perdria la majoria, sobretot per la davallada que experimentaria Junts. En un moment estratègic en la presa de decisions, ara mateix aquestes serien les conseqüències que aplicaria la ciutadania. Les enquestes no són dogma de fe –cada vegada menys– però sí un termòmetre de l’statu quo, una radiografia estàtica d’una circumstància concreta. I és evident que la decisió d’avalar la investidura de Sánchez té conseqüències a priori, que veurem com evolucionen amb el temps. I en podríem fer moltes lectures, en funció del prisma amb què les escrutéssim. Però la conclusió és que aquell miratge del 52% s’ha quedat en això, en una mena d’al·lucinació que no ens hem acabat de creure. L’èxit de l’independentisme –sí, un èxit en un moment donat, amb un eixamplament real de la base i una unitat estratègica, fràgil, però suficient, que va culminar l’1-O– ens va dur a una lluita fraternal, alimentada per una repressió policial i judicial sense precedents. I ara estem en una fase ben diferent, en què el PSC, amb calma però sense pausa, recupera terreny perdut i s’erigeix com una alternativa plausible. Però parlem d’enquestes, que no preveuen decisions futures.