Premis tapadora? No, gràcies

Sembla que ha començat una època d’actes de justícia retroactius, de manifestació de penediments llargament ajornats, d’escrúpols de consciència que al capdavall demanen sortida pública. El sant pare entona el “mea culpa” vaticà per la condemna de Galileu, titllat d’heretge quan tenia “més raó que un sant”. D’això fa més de tres-cents anys. (És curiós que hagi estat un papa polonès el defensor de Galileu, que seguí la doctrina de Copèrnic, l’astrònom nascut precisament a Polònia). Si el savi Galileu hagué d’abjurar públicament el seu “error” per tal d’evitar la foguera, l’Església ha trigat més de tres segles a “abjurar” l’autèntica planxa científica i històrica comesa pels agressius analfabets del Sant Ofici.

I ara resulta que el Ministeri de Cultura espanyol acaba de donar un premi al disc Dies i hores de la Nova Cançó –juntament amb una antologia de flamenc– perquè són “les millors aportacions de l’any a la música popular”. N’hi ha per a llogar-hi cadires! No són tres segles, és clar, però són gairebé vint anys de cançó catalana, a cada moment condemnada a la foguera i sovint socarrimada. Quantes cançons censurades! Quants recitals amb policies a la platea, intentant seguir les lletres per veure si el recital coincidia amb el permís! Quin joc d’astúcies per a passar per censura cançons traduïdes al castellà amb oportunes “deficiències”, i quants canvis sobtats de títols perquè el funcionari es tornés boig en el seu seient regirant els papers segellats! I mesos i mesos de prohibició als cantants més “subversius”, i ara premiats!

“La millor aportació de l’any a la música popular”, diuen d’aquest disc de cançó. No és pas cert. Fa molts anys que “Diguem no”, “L’estaca”, “Què volen aquesta gent”, etc –que figuren en aquest àlbum doble– ja van ésser aportades al poble, i el ministeri corresponent les considerà unes aportacions “indesitjables”. “E pur si muove”, remugava Galileu davant la repressió eclesiàstica, i nosaltres cantàvem “no serem moguts!” davant la repressió política. No estic d’acord amb l’editora quan diu que celebra el premi perquè significa un “reconeixement de la tasca de la Cançó en uns anys molt difícils”. No ho diuen pas, això, els del ministeri. Parlen d’aquest any, com si totes aquestes cançons haguessin aparegut ara. De reconeixement, no n’hi ha cap, al contrari: hi ha un emmascarament de tota la repressió exercida pel franquisme contra la cultura popular catalana. El sant pare fa una crítica de l’Església de l’època que atacà Galileu, però el ministeri no fa cap crítica de l’Estat que atacà Catalunya. Han aconseguit de fer-nos passar de Franco a Suárez sense ni un gest simbòlic de reparació col·lectiva.

I hi ha d’altres “cançons” que encara esperen: funcionaris que servien Catalunya fa més de quaranta anys, “galileus” no rejustificats; mutilats de l’exèrcit fidel al govern legal, i les seves vídues, condemnats a extingir-se en la injustícia... Potser d’aquí a vint anys una nova “reforma” política els donarà un premi “in memoriam”.