Sant Andreu

Fa uns quants dies deia que s’acostava Sant Andreu, i ja hi som. Mentrestant he rebut una carta del rector de Sant Andreu de Palomar, mossèn Josep Camps, i penso que, una gran part del seu contingut, cal traspassar-lo als lectors d’aquesta pàgina.

Pel que fa a l’origen del nom, l’explicació que dóna mossèn Camps és la següent: A l’Edat Mitjana hi havia a tota la plana del Besòs, com en altres indrets, abundants colomars. El més probable és que una de les hisendes del lloc hagués pres el nom de Palomar, que apareix ja l’any 992 com a topònim local. El segle XI el nom d’aquesta hisenda ja es presenta unit al d’una capella propera dedicada a sant Andreu, en unes escriptures de venda que figuren a nom del prevere Geribert, que al mateix temps era un terratinent important i el propietari de tots els colomars de la zona.

Si això és així, i sembla que tot lliga per a confirmar-ho, el nom Sant Andreu de Palomar neix el segle XI, o abans, de la reunió dels noms de dos llocs petits i propers que es converteixen ràpidament en un de sol.

Quant a Palomar, que jo titllava d’“aparent castellanisme”, tot i que “paloma” és mot català però amb significats que no són el del colom, mossèn Camps em dóna una cordial lliçó d’etimologia recordant-me que “palomar”, a desgrat de la seva aparença, és un mot català, absolutament genuí, que ja es troba el segle X. Que avui no ens ho sembli –fins i tot seria incorrecte anomenar “paloma” un colom– és una altra cosa. L’explicació és aquesta: en llatí clàssic es deia “columba” el colom domesticat, o de criança, i “palumbes” el colom salvatge. Per similitud amb “columba”, aquest darrer prengué, en llatí vulgar, la forma “palumba”.

Les llengües romàniques s’han decidit, a la llarga, per una o altra d’aquestes dues formes. El castellà adopta “palumba” i el català, que en la seva època primitiva també l’havia utilitzat, acabà preferint “colomba”, és a dir, colom, mentre adoptava un mot completament diferent per a referir-se al colom salvatge: tudó, que en castellà és “paloma torcaz”.

El remot “paloma” català aclareix, a més, l’existència del mot “paloma” aplicat a un bolet –pel seu color–, pobles i barris que es diuen la Paloma, Palomar, Palomaret, rius, pics i d’altres llocs anomenats Palomera, i els llinatges Palomar, Palomer i Palomba; Joan Palomba fou precisament un lingüista alguerès que participà en el Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana, el 1906.

Donem a Sant Andreu, doncs, el que sigui de Sant Andreu, i a Palomar el que sigui de Palomar, i felicitem el dia als lectors que hi visquin.