El saltamartí

Vaig assistir, durant els primers anys del franquisme, a algunes lectures clandestines de poesia catalana. Hi havia qui arriscava la seva casa i la seva llibertat personal per un sonet o uns quants hendecasíl·labs.

No era pas poesia revolucionària. Era poesia paisatgística, amorosa, fins i tot religiosa. Era, ara que hi penso, una poesia bàsicament “conservadora” o, en tot cas, la mateixa poesia que la majoria de poetes haurien escrit si Catalunya no hagués estat ocupada. El que era subversiu era que dues dotzenes de persones es reunissin sense l’obligatori permís policíac i que aquestes persones diguessin en veu alta mots catalans. Érem molts joves, alguns, i molt ingenus, però la petita dimensió d’aquests actes no va ser obstacle perquè aprenguéssim a descobrir-hi l’enormitat de la nostra marginació col·lectiva.

Em sembla que els poetes catalans, en general, no van aplicar el seu ofici als temes de la política immediata, no van escriure versos de resistència i de combat. És una arma que es va desaprofitar, potser inevitablement, atès el refinament de la gent del ram. Vull dir versos descaradament anti-Franco, antirepressió catalana, deixant-se de metàfores. Versos que aspiressin a fer la funció de crida popular i a facilitar, gràcies a la força comunicativa de la mètrica i la rima, la transmissió oral.

Havien d’arribar els de la Nova Cançó per escriure versos públics de denúncia i difondre’ls a desgrat de tot. Els poetes de debò ho havien fet –quan ho havien fet– d’una manera molt més discreta i ben vestida, i, per “despullar” el secret d’aquells poemes, calla pertànyer a la minoria literària. Una de les excepcions va ser Joan Brossa, a qui un dia vaig sentir llegir un reguitzell de versos que parlaven dels feixistes, d’obrers i estudiants tancats, de fulls clandestins i del pal·li del general.

Ara Edicions 62 ha publicat Antologia de poemes de revolta (1943-1978), de Joan Brossa, amb algunes mostres d’aquella actitud. És un llibre apassionant, entre altres coses per la diversitat d’eines emprades, des de la invectiva més violenta fins al recargolat sarcasme, passant per versos tan arrodonits, tan esplèndidament trobats com “Molt poques coses neixen de la cera, / ben poc raïm collim rere un portal / …Que nues amb les mans plenes de cendra? / Quins ponts de llum coneixen el teu pas? / penetra en mi, en nits de lluna plena, / un sol desig encès de llibertat.”

I aquell poema –El saltamartí–, en les actuals circumstàncies, ens encomana fe, esperança i voluntat als qui refusem de trobar còmoda una cleda altra vegada imposada:

Ninot

que porta un

pes a la base i que, desviat de la seva posició

vertical, es torna a posar

dret.

El poble.