L’univers de Damià Bardera

La periodista Mar Camps va obrir la presentació del nou llibre de l’escriptor Damià Bardera a la 22 amb aquestes paraules: “El primer que em va dir en Damià sobre S’obre el teló va ser: ‘És un llibre raro, el més raro que he escrit mai’”. Una entrada així promet i més si l’autor és un escriptor tan diferent com ho és Damià Bardera. Nascut el 1982 a Viladamat, ha publicat per a l’editorial El Cep i la Nansa sis llibres de contes, una novel·la i un diari assagístic. A Viena Edicions, un poemari, a Núvol, un assaig, i a Emboscall, un altre. Fa tres anys a Empúries l’antologia de contes Un circ al pati de casa i l’any passat a Godall edicions Bèsties de companyia. La seva obra s’ha traduït a l’anglès, al rus, al polonès, al neerlandès, al croat, al gallec i al castellà. Vull dir que tot això, extret de la solapa del llibre que li ha editat La Segona Perifèria, ens dona mostra d’un autor diferent, molt ben considerat per la crítica i que mereix tota l’atenció del món.

El llibre, alerta la contraportada, obra una via inexplorada que comunica el relat curt amb el teatre, el que en diuen el “relat teatral”. Ha de fer por un llibre així? Gens ni mica. Un crític ferotge i temut com Ponç Puigdevall assegura que “formalment són uns esquetxos teatrals anorèctics, tremendament dolorosos, fredament absurds i del tot irrepresentables dalt d’un escenari.” I diu que un conte d’en Damià és “una peça que comença i acaba de sobte, com un parpelleig, o com una visió que esclatés entre dos fosos en negre”. La literatura d’en Damià Bardera té un misteri, assegura en Ponç, que és “l’aparent absència de misteri”. I titula la seva crítica amb un “La gran riallada”. I és que és això. Damià Bardera et fa pensar i et fa riure en aquests contes sobre soledat i incomunicació.

Jo els puc dir, com l’autor li va dir a la presentadora: “No t’espantis, no et descoratgis a les primeres pagines, encara que no hi trobis ni cap ni peus.” La Mar ho va fer. Ja coneixia el seu humor negre, la ironia, la violència, els seus personatges “guerxos, esgarriats en un sentit físic però també d’esperit”. I sí, val la pena continuar llegint i no deixar-se emportar per el desconcert. Si Vicenç Pagès Jordà va escriure d’ell de manera tan elogiosa, està gairebé tot dit. La periodista Mercè Ibarz diu de Bardera que “des d’alguns contes de Monzó que no havia llegit en català una voluntat, més decidida i sistemàtica encara, de donar la volta a les convencions dels contes populars”. Doncs això, que Bardera és diferent i únic i “ha anat bastint un món narratiu valuós, peculiar i fascinant”, com escriu Manel Ollé. És “contundent, fosc, salvatge, caníbal”, diu d’ell Lluís Calvo. L’univers de Bardera és volgudament grotesc i absurd, però és també divertit, desinhibit i inquietant, com assegura Jordi Nopca. No sé si Damià Bardera, com un narrador d’un dels seus contes, mai no va guanyar el concurs literari de Sant Jordi de la seva escola, però si que mereix deixar de ser un outsider prometedor, com el qualifica Julià Guillamon, per passar a ser un autor llegit i reconegut encara que alguns dels seus relats siguin de mal gust. No sé si se m’ha entès. Cal llegir S’obre el teló, de Damià Bardera, una veu diferent i imprescindible.