Opinió

Tribuna

Més enllà d’un pacte?

“ Segons el baròmetre del 17 de novembre, el sí a la independència guanyaria en un referèndum a Catalunya. Si fos pactat ho faria amb un 42% de vots
“El president Puigdemont deia –no recordo on ni en quin context– que Espanya no és una nació, és una narració. I té raó

No entraré a valorar el pacte per a la investidura ni parlaré dels dubtes que em genera perquè penso que he d’esperar i veure què passa. Ens han aixecat o ens hem deixat aixecar massa vegades la camisa per tenir fe cega que es pugui complir el que s’ha pactat, però com deia, ara toca estar a l’expectativa durant un temps raonable i observar de prop la llei d’amnistia, la mediació internacional i les qüestions que s’hi discuteixen. Paral·lelament a les negociacions per a la investidura, les manifestacions a Madrid (per cert, no he vist enlloc que algun jutge pretengui culpar de terrorisme els manifestants d’extrema dreta que van tallar l’A-6 camí de La Moncloa), o el soroll de sabres i les amenaces de mort contra Sánchez i Puigdemont, s’ha fet públic el tercer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Segons el baròmetre del 17 de novembre, el sí a la independència guanyaria en un referèndum a Catalunya. Si fos pactat ho faria amb un 42% de vots, amb un 31% en contra, un 11% en blanc o nuls, i un altre 11% d’abstencions. El 5% restant, dubte. Si fos unilateral, la victòria seria més clara i encara menys gloriosa perquè hi hauria més abstenció per part del no, com va passar l’1-O, simplement perquè al no ser pactat no el considerarien vàlid. En aquest cas, el sí assoliria un 40% i el no un 26%, l’abstenció seria d’un 20% i només un 2% encara no sap què votaria. El màxim d’intenció de vot favorable a la independència que ha assolit Catalunya va ser un 49% l’octubre del 2017. Sobre la necessitat d’un referèndum, un 45% hi està molt d’acord i un 28% bastant d’acord, o sigui que el suport frega el 70%. Què ens fa falta per superar el 50%? El president Puigdemont deia –no recordo on ni en quin context– que Espanya no és una nació, és una narració. I té raó. De tota manera penso que s’hauria d’acabar la frase per fer un petit exercici d’autocrítica molt necessari en aquests moments. Jo diria, per complementar-la i per reflexionar sobre nosaltres mateixos, que Catalunya és una nació i no és una narració. Molt poques vegades en la seva història ha sabut narrar-se en positiu. Això sí, per recordar i escenificar les derrotes som uns mestres. Per què estem estancats en els percentatges favorables a la independència? Perquè no hem sabut explicar als que dubten els avantatges de viure en un país millor. Avantatges en tots els sectors de la nostra vida, sense fer volar coloms. S’han de valorar els beneficis i també els costos i estic segura que hi sortiríem guanyant de manera molt clara. Ens hi hem de posar amb urgència per recuperar els joves que hem perdut aquests darrers anys de grisor, mediocritat, renúncies i opacitat, i per atraure els que dubten. Hauríem de recuperar l’empenta de la Mancomunitat, que –hi estarem més o menys d’acord, però és indiscutible– tenia un projecte de país avançat anys llum allunyat de l’Espanya de la seva època. Un projecte que va començar a construir potents estructures d’estat.

El que em pregunto i em preocupa és per què cent anys després de la Mancomunitat no hem sabut ni elaborar ni explicar clarament quin tipus de país volem com ha fet Escòcia, per exemple. La resposta que intueixo és perquè fer un projecte nacional requereix un exercici de consens, de front comú, on ideologies i egos es dilueixen a favor de la causa comuna. No som gent de consens, som lluitadors fratricides. L’independentisme, quan té un objectiu comú i concret com el referèndum de l’1 d’octubre, és èpic i imparable i sedueix des dels més joves als més grans, a locals i a immigrants que encara tenen l’esperança de viure en el país que van somiar quan van emigrar i que ha resultat que no era com es pensaven.

Fa anys vaig pensar que Òmnium, liderat per l’enyorada Muriel Casals, i l’Assemblea, liderada per la Carme Forcadell, era el que necessitàvem. Dones, allunyades d’estructures polítiques que miren més pel poder que per la nació, sense afany de competir i disposades a arribar a consensos. La crida a la unitat de Mas, Forcadell i Fernàndez de dilluns passat en la presentació de la segona Conferència Nacional per l’Estat Propi és un pas. Ens hem de tornar a abraçar, però hem de tenir un projecte engrescador, saber-lo explicar i començar-lo a construir. Deixem de plànyer el passat, estiguem expectants pel present incert i planifiquem d’una vegada el futur al marge de lluites estèrils que no interessen a ningú. Només així superarem amb escreix el 50%, i llavors, com deia en Vicent Andrés Estellés, llavors “ho podrem tot”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.