Els Iglesias Montero

És possible que ni Irene Montero ni Pablo Iglesias escoltessin aquests darrers anys una àvia Neus que els recordés allò tan senzill que de les rialles en venen ploralles. No sé si resulta més patètic veure i sentir l’exministra plorar en públic i sense cap vergonya la pèrdua de la cartera o veure i sentir l’exvicepresident penedir-se, també en públic, d’haver atorgat tant de poder a la líder de Sumar, Yolanda Díaz. No cal que ara es flagel·lin en públic i que mostrin cara humana reconeixent errors. Els fets són molt clars i els seus currículums polítics els marquen molt com a mussols. Pitjor que mussols. Trobo que l’exvicepresident amb aquesta ploradissa que fa ara encara s’acaba de retratar. Es retrata perquè posa en evidència que els seus dots de selecció de personal són prou limitats: “És clar que me’n penedeixo, confiava en ella”, exclama en veure que Yolanda Díaz no ha volgut cap ministre de Podem. Es retrata perquè dona llum i taquígrafs a com de participatius i democràtics són els processos de canvi de lideratge en les organitzacions polítiques. Es penedeix “d’haver-li atorgat tant de poder”. Perquè és com va anar. Ell, que es considerava ungit i designat, i que va ser cridat a aturar l’Ayuso a Madrid, va ungir i designar successora. I li ha sortit un rave. Anar de “progre”, molt “progre”, per la vida com han anat els Iglesias Montero i fer coses de “carca”, molt “carca”, surt malament a les millors famílies.