Nascuts als vuitanta

Els nas­cuts als vui­tanta pas­sa­rem a la història per no haver pas­sat a la història, o sigui, per ser una gene­ració xar­nera, el punt de tro­bada entre mons opo­sats, els de la infància sense cin­turó dins un Seat Panda i la madu­resa entre apli­ca­ci­ons de Ben­ja­min But­ton: una gene­ració acom­ple­xada a l’hora de que­dar-se amb el pas­sat o el futur, o sigui, qui té poc a expli­car i menys a ofe­rir.

Els nos­tres pares van fer coses, o si més no sem­pre han venut la seva bio­gra­fia amb la consciència nar­ra­tiva de qui té l’èpica al seu cos­tat. Pri­mer de tot van gau­dir d’un recor­re­gut més pròsper que els nos­tres avis perquè fàcil­ment es podia millo­rar una post­guerra i, a més, ho varen acon­se­guir a par­tir de l’experiència de qui va crei­xent dins el mer­cat labo­ral sense vege­tar durant dècades a redós d’una vida acadèmica nor­ma­tiva. No feia falta estu­diar per avançar dins l’empresa: frase repe­tida en les llars de classe mit­jana a prin­ci­pis dels noranta men­tre la nova gene­ració ens rebentàvem els col­zes en com­pren­dre la ino­perància política de Fer­ran VII. A més, si no era prou car­regós tenir pares pro­ta­go­nis­tes dels seus pro­pis relats, també podien pre­su­mir d’haver for­mat part d’una aposta política que s’havia apli­cat en gran mesura: no neces­si­ta­ven ser revo­lu­ci­o­na­ris per ser partícips del canvi polític que defen­sa­ven durant la seva joven­tut. En defi­ni­tiva, cer­ta­ment als vui­tanta hi havia l’heroïna, la sida, ETA matava a sac, la iden­ti­tat sexual vivia només dins de les cançons de Mecano i les pel·lícules d’Almodóvar, però els que havien con­duit un 600 de joves ana­ven amb cot­xes més bons i es paga­ven una casa: la casa i l’hor­tet de Macià van arri­bar amb Pujol i Felipe.

Evi­dent­ment, dins aquest con­text de crei­xe­ment glo­bal hi va néixer la falsa idea de la pros­pe­ri­tat ele­vada al qua­drat, o sigui, el rao­na­ment super­fi­cial propi d’un país que havia après a iden­ti­fi­car el so dels mots feia un parell de gene­ra­ci­ons. La idea era diàfana i les direc­trius envers nosal­tres eren indis­cu­ti­bles: si a nosal­tres ens ha anat bé sense estu­diar, vosal­tres, que sereu la pri­mera gene­ració uni­ver­sitària en massa, joves Eras­mus amb experiències sexu­als i acadèmiques arreu d’Europa, reben­ta­reu per pri­mera vegada totes les expec­ta­ti­ves d’una gene­ració. Ho sabíem, érem els esco­llits, la per­so­ni­fi­cació de la pros­pe­ri­tat d’un país demòcrata arram­bat a les grans potències mun­di­als, els nens amb les car­pe­tes de colors a sota el braç pre­pa­rant-se per con­que­rir el món, o sigui, els fills dels màsters, els doc­to­rats i les lec­tu­res dels grans autors euro­peus començàvem a escriure amb glòria el nos­tre esde­ve­nir.

A par­tir d’aquí ja sabem la història, vivim pit­jor que els pares i res garan­teix que els nos­tres fills ens millo­rin, això sí, estem ben for­mats i els diven­dres a la nit sopant en un italià men­tre ens par­tim les postres per estal­viar, tenim opi­ni­ons for­ma­des de qui ha viat­jat arreu del con­ti­nent amb low cost i, per tant, gar­lem com poten­ci­als minis­tres d’eco­no­mia amb títols fal­sos d’uni­ver­si­tats britàniques. A més, política­ment només ens hem enfa­dat dues vega­des, un maig llunyà en què ens vàrem indig­nar i va ser­vir per reforçar el neo­li­be­ra­lisme dels vells par­tits men­tre fundàvem un esquerra eco­frendly, i, més tard, un petit brot inde­pen­den­tista que ha aca­bat amb un “no ho volia fer, seré bon nen, però, sis­plau, deixa’m tor­nar a dema­nar moure els trens i no et molesto més”. En defi­ni­tiva, zero èpica i poc pro­ta­go­nisme en el relat de la història col·lec­tiva.

De totes mane­res, com a gene­ració d’impàs entre dues rea­li­tats opo­sa­des, o sigui, com a mem­bres d’un col·lec­tiu amb poques pos­si­bi­li­tats de pas­sar als lli­bres d’història, també podem rei­vin­di­car con­ques­tes que ens unei­xen i ens fan dife­rents. Som els dar­rers d’haver gau­dit d’una vida de car­rer com s’ente­nia abans la vida de car­rer, som l’última gene­ració que pot negar les bru­ta­li­tats de l’ado­lescència perquè no hi ha docu­men­tació gràfica, hem millo­rat els pares en enten­dre la família com l’espai a sal­va­guar­dar d’un supo­sat pres­tigi labo­ral que tan sols ser­veix per engran­dir la llargària del mem­bre, ens hem sal­vat de les modes musi­cals en què cocho rima amb cali­mocho i, sobre­tot, tenim la iro­nia de qui gau­dint d’un vinet amb amics és capaç de des­sa­cra­lit­zar-ho tot, perquè a qui sap que les coses no li han anat com era d’espe­rar només li queda l’humor per viure com Déu mana: no pas­sa­rem a la història perquè som els pri­mers d’esco­pir a la cara de la història. Feliç de ser la gene­ració dels vui­tanta. No ho can­vi­a­ria.