Al cap de 50 anys

L’any 1980, en el qual entrarem, ens permetrà de recordar l’any 1930, és a dir: cinquanta anys justos endarrere.

Per a Catalunya, el fet decisiu de l’any 1930 fou la retirada del general Primo de Rivera. (No trigaríem ni deu anys a tenir un altre general al damunt.) Sempre m’ha sorprès saber que en començar el 1930 el general Primo de Rivera, que, tot i la situació –aldarulls, baixa de la pesseta–, devia sentir-se fort en el poder, demanés a l’exèrcit i a la marina que es pronunciessin sobre la seva continuïtat. La resposta li fou desfavorable, i el rei nomenà un nou cap de govern, inevitablement un altre general: Berenguer. El que és significatiu és que Primo de Rivera no demanés el parer del poble, sinó l’opinió de l’exèrcit i la marina. Segurament escarmentat, el general del 1936 no va voler córrer mai aquest risc.

El canvi de govern suposà un respir per als catalans, i dos homes que representaven, en paraules de Rafael Tasis, el catalanisme monàrquic –el comte de Güell i Joan Maluquer i Viladot– van ser designats, respectivament, alcalde i president de la Diputació de Barcelona.

L’altre fet notable de fa cinquanta anys és la visita que els intel·lectuals de Madrid van fer a Barcelona; els havien convidats per agrair-los l’elogi i la defensa de la llengua catalana que els escriptors castellans van presentar el 1924 a Primo de Rivera. Se celebrà un concert i un banquet de gala a l’hotel Ritz la nit del 23 de març, i van parlar Jaume Serra Hunter, Giménez Caballero, Pedro Sáinz Rodríguez, Gregorio Marañón, Fernando de los Ríos, Ángel Ossorio y Gallardo, José Ortega y Gasset, Ramon Menéndez Pidal i August Pi i Sunyer, que va donar les gràcies als visitants per la seva actitud.

Penso que potser seria oportú, el març vinent, de commemorar els cinquanta anys d’aquella reunió, aquesta vegada amb un objectiu ben concret: demanar als més importants escriptors, intel·lectuals i acadèmics en llengua castellana que facin explícit el reconeixement que, d’idioma català, només n’hi ha un, amb les variants pròpies del Principat, del País Valencià i de les Illes; de la mateixa manera que, d’idioma castellà, també només n’hi ha un, amb les variants corresponents dins la península i a Amèrica.

Tindríem tres mesos per a preparar aquesta declaració conjunta, i el 23 de març, que s’escaurà en diumenge, es podrien reunir –a València o a Ciutat de Mallorca– representants dels escriptors en llengua castellana i representants dels escriptors del Principat, del País Valencià i de les Illes. Adreço el suggeriment als organismes culturals dels Països Catalans, per si creuen que aquesta iniciativa encaixa dins el seu programa d’actuació.