Vers de Nadal

En aquest arti­cle, escrit just començar el desem­bre, em refe­riré, perquè és l’última opor­tu­ni­tat que tinc enguany, al Vers de Nadal. M’agrada posar en valor la tra­dició de dir un poema que sem­pre he sen­tit ano­me­nar ’Vers de Nadal’, la vigília de Nadal, en fer cagar el tió, el mateix dia de la festa o en les tro­ba­des fami­li­ars d’aques­tes dates.

M’hi refe­reixo, no sola­ment pel que repre­senta de pràctica d’ora­li­tat de la llen­gua que per a la nos­tra —ho sabem— és pri­mor­dial, ni pel fet de donar valor a la lite­ra­tura vis­cuda en família i pro­ta­go­nit­zada majo­ritària­ment per xiquets i xique­tes sinó també per remar­car-ne un aspecte que conec d’haver fet i vist fer al Camp de Tar­ra­gona i que, fins allà on sé, és propi també d’altres indrets de casa nos­tra. Em refe­reixo a la pràctica de dir el vers de Nadal des de dalt d’una cadira com des­cric en aquest poema infan­til: Avui que estem junts / i és festa molt gran / vull dir cri­dant fort: / Us estimo tant! / Dalt de la cadira, / des del punt més alt, / us desitjo a tots / que provi Nadal! / Abans de bai­xar, / un desig dar­rer: / pau, amor salut / per al món sen­cer./ I en ser baix a terra, / un cop el vers dit, / faré un fort petó / als que heu aplau­dit. Pos­si­ble­ment, vostès també conei­xen aquest cos­tum pel peri­o­dista vila-secà Xavier Gras­set que, en el dar­rer pro­grama del seu Més 3/24 abans de les fes­tes de Nadal, el porta a la pràctica.

No sé si en el cas de la nos­tra cul­tura és el ter­ri­tori el que impri­meix un caràcter que busca sig­ni­fi­car-se en les altu­res com passa, per exem­ple, amb els cas­tells però, sobre­tot, vull remar­car que tota per­sona, tota iden­ti­tat que vol ser, també ho és en les peti­tes coses. Per tant, els pro­poso que no dei­xin de reci­tar un vers de Nadal —des d’on vul­guin, si l’alçada no els acaba de fer el pes— i els desitjo, ara per escrit i asse­guda a la cadira, que tin­guin un Bon Nadal!