La fi de la religió digital

Fa unes setmanes una notícia em va cridar l’atenció. Els nens xinesos volen ser astronautes, mentre que els occidentals, youtubers. L’enquesta, feta a nens d’entre 8 i 12 anys, es pot trobar al portal de Statista. Més enllà de l’exageració mediàtica i la suspicàcia al voltant de tot el que ve de la Xina, particularment si xoca amb els nostres prejudicis ben arrelats, la notícia és versemblant. A la Xina trobem censura de continguts, sistemes de vigilància omnipresent, sancions draconianes per als qui se saltin la norma i temps d’ús màxim de dispositius i aplicacions. Nosaltres, a l’altre extrem, lluitem per veure com podem protegir els nostres fills de l’addicció digital des del voluntarisme i la timidesa governamental. Entre la llibertat absoluta i la regulació omnicomprensiva, fa mal de veure que la supervisió de les plataformes hagi avançat tan poc. L’augment de problemes de la salut mental en els adolescents, els trastorns alimentaris, l’assetjament en xarxes o la caiguda en la capacitat cognitiva i lectora dels joves són manifestacions d’un problema social greu vinculat a l’empatx digital. Als centres educatius, amb l’aparició de ChatGPT, ja s’entreveu una retirada dels dispositius digitals cap a les trinxeres del llibre i la redacció sobre el paper. Però el problema va molt més enllà del món educatiu.

No cal que ens ho digui el Telenotícies. Els pares tenim un problema majúscul amb les plataformes digitals. La societat té un problema, però és que el teixit socioeconòmic en el seu conjunt també té un problema que va més enllà de les xarxes socials i la vanitat dels likes. Els problemes econòmics que comporta la concentració de recursos i poder de les grans plataformes digitals ja fa molt de temps que estan diagnosticats. Amb dades de la Comissió Europea del 2020, Amazon representava el 60% de les vendes per internet; el 90% dels ciutadans europeus compartien informació amb Facebook i el 95% de les cerques es fan amb Google.

Economies de guanyador únic; oligopolis que es reparteixen el mercat; preus abusius per al productor, drets laborals i impostos sota mínims. Innovació a la baixa. Adquisició d’empreses més petites, no pas per generar noves línies de negoci sinó per evitar que arribin a fer-los ombra. I, com sabem, el poder econòmic es transforma en capacitat d’influència, i finalment aquest en poder polític. Si els exmandataris espanyols acabaven els seus dies en indústries energètiques, anglesos com Nick Clegg ja són presidents de l’àrea d’afers globals de Meta, el successor de Facebook. Mentrestant Elon Musk, de Tesla i Twitter (X), o Tim Cook d’Apple conversen de tu a tu amb Xi Jinping, Obama i, si cal, amb Netanyahu.

De les poques veritats que sobreviuen sense esquerdes als manuals d’economia és que els monopolis han de ser intervinguts, i que hi ha diferents maneres de fer-ho. Però el problema no és la manca d’evidència sinó la manca de força social i política per resoldre-ho. El francès Jean Tirole ja va obtenir el premi Nobel d’economia el 2014 precisament pel seu treball sobre regulació industrial. Les seves receptes per al món digital són concloents: dividir companyies, desfer absorcions d’empreses tecnològiques i evitar l’entrada d’aquestes empreses en nous sectors. A Europa, la seva veu tot just arriba a quatre eurocomissaris. Als Estats Units, la joveníssima i extraordinària jurista Lina Khan, titllada d’ariet antitecnològic en els mitjans, lluita contra molins des de la Comissió Federal de Comerç, l’organisme encarregat de la protecció del consumidor. El patró també és conegut: la regulació avança en les comissions d’estudi i s’entorpeix en la seva redacció legal final.

A la Xina van arribar a la mateixa conclusió que ara arribem aquí ja fa molt de temps. La diferència és que allà l’evidència es transforma en política i s’aplica de manera ferma i salten caps. L’economista i politòleg xinès Eric X. Li, format als Estats Units però esdevingut en els darrers anys propagandista del règim de Xi Jinping, feia fa poc una presentació davant d’empresaris asiàtics. Són tan rígids en la defensa dels principis abstractes com la llibertat d’empresa, l’anomenada lliure competència i la llibertat individual, deia referint-se als governs occidentals, que encara que aquestes ja no existeixin s’hi abracen com a creients que no volen perdre la fe. Tant de dir que nosaltres, els xinesos, érem els rígids i, ves per on, resulta que ho són ells.