Innocents

L’Església catòlica commemora avui la Degollació dels Sants Innocents.

Entre les pàgines religioses que ens explicaven a l’escola, l’assassinat dels infants jueus a mans d’Herodes és una de les més esborronadores. Em revoltava tant la crueltat del poder civil com el fet que el poder diví hagués permès que fossin morts, d’una manera tan bàrbara, una colla d’infants, precisament pel fet que naixia l’Infant Jesús.

Un altre contrasentit era que el record de la matança s’hagués transformat en una ocasió de fer barrila: durant generacions, adults i infants del nostre país s’han dedicat, aquest dia, a fer tota mena d’excentricitats i a enganyar la gent, que és, pel que sembla, una de les formes de diversió més acreditades de la humanitat. Els pares abusaven de la credulitat dels fills, els mestres artesans feien encàrrecs inversemblants als aprenents, i al capdavall tot eren riallades quan es descobria que l’“innocent” havia “picat”. La darrera manifestació popular del costum ha estat, com és sabut, la llufa.

Suposo, que etimològicament, innocent equival a “ignorant”, o sigui que no sap, que no coneix. (Anatole France va escriure: “Per tal que una noieta sàpiga allò que li correspon, se li exigeix que no sàpiga res”.) És curiós com ha evolucionat la significació d’innocència, en relació amb culpabilitat. “Com que no sé res, sóc innocent”. Seguint aquest fil la ignorància adquireix un gran valor defensiu, el valor d’una coartada. El pas següent és: “No vull saber res, i així no seré culpable”.

Al costat, doncs, de l’expressió popular “santa innocència!” –els innocents degollats també eren sants, diu l’Església– potser cal introduir una altra idea: la innocència-ignorància culpable. No s’hi val a no voler saber res, quan hi ha l’imperatiu moral de saber.

El coneixement, però, sovint és dolorós. Instintivament defugim uns camins de saber que ens podrien dur a una paret d’angoixa o a una cruïlla que ens obligaria a prendre una decisió compromesa. Preferim de fer-nos passar per “innocents”, i el preu ens sembla barat: deixar-nos penjar la llufa.

Com a catalans la duem penjada de fa temps, i molts s’hi han acostumat, com si fos realment una broma i no una burla sagnant, la caricatura d’una degollació.

També duem penjada la llufa com a éssers humans. Perquè no ha nascut cap més Messies en una cova; no s’ha repetit el Via Crucis, ni la Crucifixió, ni la Resurrecció. No hi ha Sermons a la Muntanya ni s’expulsen a fuetades els mercaders del temple. L’únic fet evangèlic que d’alguna manera continua produint-se cada any, i cada dia, i cada minut, és la matança dels innocents. Dels innocents veritables, no dels qui ens espavilem a sobreviure còmodament en la ignorància.