Bernat marbrejat rostit

Cada dia ens creuem amb una munió de sensacions ofensives per als sentits. Per a l’olfacte és insuportable la pudor del bernat quan ataca. A l’aire lliure, que és on te les veies amb el bernat d’aquí (el verd), ja ofèn. Dins de casa és un insult sensorial. No sé si us hi heu trobat. Els bernats que darrerament s’hostatgen a casa no són els verds de tota la vida, que continuen per horts i arbredes i que per sota dels 10 graus desapareixen. A l’escalforeta de dins de casa hi ha agafat gust i refugi el bernat marbrejat, una espècie invasora provinent de la Xina detectada per primera a vegada a Catalunya l’any 2016. Té els mateixos mals costums que els d’aquí. Si se sent amenaçat deixa anar una pudor emprenyadora, emprenyadora i se’n fot dels insecticides. No és el primer any que amb el primer fred se’t colen a dins, i he acabat desenvolupant una tècnica que dona resultat. Has de tenir la llar encesa i els molls a la vista. El paper de cuina pot fer el mateix servei que els molls. Enxampeu-lo per darrere, a traïció. Un cop el tingueu, no badeu. És molt ràpid i contundent en l’art de perfumar. Rostiu-lo ben rostit al moment. Sobre el caliu o directament a la flama, tant s’hi val. L’àvia Neus sempre deia que feina feta no té destorb. Mentre el bernat marbrejat es rosteix, sentireu l’adrenalina de posar fi a un invasor pudent contra el qual no hi ha química a l’abast. Si no teniu llar o no la teniu encesa, improviseu el rostidor amb un encenedor potent.