I en Joan ha de tancar la botiga

Vam parlar a començaments d’agost i vaig acabar el Mirades que li vaig dedicar amb aquestes paraules seves: “Soc una rara avis perquè això s’acaba amb mi.” No sabia en aquell moment que serien premonitòries. En Joan Nierga Puertas fa molts anys que és un element més de la baixada del Pont de Pedra, ara assegut moltes vegades al banc que hi va posar l’Ajuntament o dret davant de la seva botiga de començaments del carrer de l’Albereda que té el rètol de “Mobles J. Nierga” que hi va posar el seu pare. I és que durant tota la vida d’en Joan i una bona part de la del seu pare, aquells quaranta metres quadrats de botiga han estat la seva vida. Quan en parlàvem en aquell Mirades en què el vaig definir com “El guia del carrer Albereda” no intuïa que mesos després escriuria que aviat ja no hi haurà botiga. Com tampoc no hi ha la floristeria que li era veïna i que va substituir una barberia que ja ha passat a la història de la ciutat. La floristeria Flor a Punt va acabar tancant al setembre i en Joan haurà de deixar el local on té el seu negoci el dia 15 de gener.

Aquell dia haurà d’entregar les claus perquè els nous propietaris de l’edifici, o dels baixos de l’edifici, tenen altres idees per a aquells locals. Diuen, i és evident que ho he de dir en condicional perquè no sé si és veritat, que hi posaran un cafè amb botiga o una botiga de cafès on se n’hi podran prendre. És llei del mercat i ha passat a molts altres baixos del Barri Vell de la ciutat. Però com a ciutadà sap greu deixar de veure cares conegudes, negocis que sempre has considerat de tota la vida i que són substituïts per negocis nous. Llei de vida, dirien uns. I del mercat. Però sap greu.

En Joan va heretar del seu pare, ebenista, aquest negoci. El pare hi havia fet mobles auxiliars, taules, tauletes de nit, taules per planxar, i va continuar el negoci quan va deixar de treballar d’ebenista per un problema a l’esquena. En Joan havia treballat a la Panasonic i quan l’empresa va tancar va decidir continuar a la botiga. Ara té 58 anys i no sap ben bé què farà perquè va buscar locals per continuar el negoci però els que trobava pel Barri Vell, pel preu, estaven fora de les seves possibilitats i quan en va trobar un, prop del Mercat del Lleó, es va fer enrere quan li van començar a dir que per tenir permís havia de fer obres, ja que venia material inflamable, posar rampes per a minusvàlids i tenir un lavabo també adaptat... Ha vist que no se’n sortiria i accepta si us plau per força que el 15 de gener haurà d’entregar les claus del que ha estat el seu negoci i començarà a buscar feina.

Des que es va saber que tancaria, la gent li ha fet costat. Fa liquidació i li surt molt de gènere: llenyers, cabassos de palma, cadiretes de nen petit... Alguns, veïns i passavolants, s’hi aturen i li diuen que els sap greu. Ara que ve Nadal confia que podrà buidar part de la botiga, aquella on no s’hi podia entrar perquè estava plena de material que només en Joan sabia on era. I també que buidarà el magatzem que tenia amb més material. Sí, tanca una botiga petita, el negoci d’en Joan, però és més que això: es perd un altre signe d’identitat d’una Girona que estimem.