Fugitius i valents

A l’octubre del 2017, la majoria dels consellers delegats de grans empreses catalanes van rebre una trucada. Segons la importància de l’empresa, trucava l’ICO, el Ministerio de Exteriores o a Casa Real espanyola.

L’objectiu era pressionar perquè l’empresa traslladés la seu fora de Catalunya i poder presentar així una fuga massiva d’empreses.

No hi va haver cap amenaça directa. Si devies diners a l’ICO, et comentaven que segons com acabés la cosa podia declarar-se un fet material advers. Si demanaves temps per pensar-ho millor, començaven a passar coses estranyes, com dipòsits o comandes retirades del sector públic.

Alguns es van apuntar a la maniobra per covardia o per ganes de fer xantatge polític. Inclús van rebre garanties des d’Exteriores que en qüestió de setmanes, amb unes eleccions autonòmiques guanyades pels seus, podrien tornar.

La resta ja és història. Els que van doblegar-se porten sis anys fent juntes d’accionistes per aquests mons de Déu per mantenir la pantomima, i no saben com acabar la comèdia. A part de la incomoditat, també han vist com el trasllat de seu els ha fet perdre ascendent davant del poder local o inclús el control d’algunes instàncies com la Cambra. Tampoc a Madrid hi han guanyat gaire res.

Ara fa setmanes que, aprofitant el darrer pacte vergonyós dels partits catalans i el PSOE, alguns dels testaferros dels fugitius comencen a fer soroll perquè puguin tornar. Demanen inclús garanties o gestos de contrició. No se’ls ha de donar res, per respecte als molts més que van aguantar.

Els mitjans parlen molt dels fugitius, però no es reconeix la majoria de valents que no es van arronsar. Que van decidir no ser instrument de ningú i ser fidels a empleats, clients i proveïdors. Aquests sí que es mereixen un tracte de favor i un homenatge.