mirades
Jordi Grau
Les hortes es moren de set
L’hortolà comú és una espècie d’ocell de l’ordre dels passeriformes que està en regressió als Països Catalans. Ho he llegit a Google quan buscava la definició d’hortolà, que he trobat amb l’explicació que ho és qui conrea horts. I el que sembla clar és que si l’ocell està en regressió, l’hortolà que treballa horts està en perill de desaparició. Torno, de nou, a les hortes de Santa Eugènia. Podria dir-ne també de Salt, perquè el problema és el mateix. Abans, a casa almenys, en dèiem hortolans dels que conreaven la terra per vendre el planter i les hortalisses. Santa Eugènia i Salt n’estaven plens, d’hortolans, i ara en queden molt pocs que s’hi dediquin professionalment. Dels qui menaven un hort per al seu consum en dèiem hortaires i a Salt, una paraula que m’agrada molt, menerons.
Els hortolans menaven les terres que anaven des de gairebé el pont de can Vidal de Girona fins al terme de Bescanó, a l’ampli espai que hi ha entre la séquia Monar, el rec, i el Ter. Allà s’hi produïen les verdures que alimentaven Girona i Salt i el planter que els qui tenien un hort anaven a buscar per poder plantar tomates, pebrots i tot tipus d’hortalisses i verdures. Fer d’hortolà volia dir ser esclau de la terra set dies a la setmana. Cuidar-la, treballar-la i després fer mercats per anar a vendre. De tot això en queda poca cosa, alguns hortolans a Salt i pocs més a Santa Eugènia, entre els quals hi ha els germans Masó, del Mercat del Lleó.
No sé si les hortes de Santa Eugènia continuen essent el pulmó verd més important de la ciutat, d’un alt valor ecològic com diu el web municipal. Les hortes tenen molts problemes, el principal dels quals és l’edat dels que conreen els horts. Vaig caminar aquest dia per les hortes de casa, que fa quaranta anys, arran de la mort del meu pare i la malaltia de la meva mare, es van convertir en horts que menen gent que hi treu molt de profit. Vaig fer la passejada amb el regidor Josep Palouzié i amb en Joan Quer per mostrar-los que cal fer-hi alguna cosa. Les hortes tenen problemes, especialment les properes a la ciutat, darrere els Maristes, per la gent que hi va a fer festes, que les embrut o les destrossa. També pels que se n’emporten coses. Però ara les hortes s’estan morint de set. Van estar l’any passat mesos sense aigua per les obres al parc d’aigües braves primer i la sequera després. A l’estiu va tornar a baixar aigua per la séquia Monar durant encara no dos mesos. Des de llavors, res. Ho noten els que veuen l’Onyar buit, però les hortes es moren i unes instruccions arribades de Barcelona no permeten el pas d’aigua per la séquia, i per tant per les regueres, ni un cop a la setmana o cada quinze dies. I això m’indigna perquè fotran enlaire les hortes i també tota la feina de pagesos i productors de fruita del Baix Ter, que veuen en perill no la producció, sinó els arbres. Ja sé que hi ha sequera, però quan saps que més del 25% de l’aigua es perd pel mal manteniment de les canonades i que en algun barri de Girona arriba al 50%, em pregunto què han fet les darreres dècades els que ara ens en culpabilitzen. Cal estalviar aigua a casa, però què us semblaria si arregléssim els grans problemes de les canonades i l’aigua que s’hi perd?