Eixut i fràgil, com d’argila

Ara ja fa uns quants anys que no faig el pes­se­bre, a casa. Els fills s’han inde­pen­dit­zat, i la il·lusió de Nadal és una altra; no pas vis­cuda per cap cri­a­tura inter­po­sada, sinó mig recu­pe­rada del nen vell que encara alena al fons de la meva ànima i que, de tant en tant, sobre­tot en aques­tes dates, es plany i esga­ripa —amb els braços esti­rats amunt— perquè el socorri. Casa meva, avui, mos­tra una ale­gria flo­ral reme­mo­ra­tiva d’aques­tes fes­tes (una ponsètia, un ram d’euca­lip­tus), però no hi he bas­tit enlloc l’escena espe­rançada de la Nati­vi­tat, tan plena de con­tra­dic­ci­ons. I és que el nos­tre pes­se­bre con­ci­lia el gris de les mun­ta­nyes de Judea, fet a còpia de bocins d’escorça seca, amb el verd de les fage­des del Piri­neu, fet amb pans de molsa gerda. I encara es per­met d’incloure-hi una figura tan poc reli­gi­osa, tan poc reve­rent, com la del caga­ner, que, mal­grat la seva indu­mentària de pagès català, ens remet a cul­tes molt antics, més antics que el cris­ti­a­nisme, rela­ci­o­nats amb la fer­ti­li­tat de la terra.

Em sem­bla que és en algun vers de Pere­jaume que hi vaig lle­gir un dia el verb apes­se­brar-se, d’encuny seu. Aquests dies que venen con­vi­den a fer-ho. Jo també m’apes­se­braré amb la gent que estimo, però, en canvi, no faré pes­se­bre. O en faré un d’estric­ta­ment men­tal, imma­te­rial, amb llums febles, que cre­men amb una claror gro­guenca, des­presa de tot d’espel­mes de la memòria. Per a mi, començar a pen­sar en el pes­se­bre volia dir, cada any, pels volts de Santa Llúcia, pujar al bosc de Gelida amb ma cosina Marta i endin­sar-m’hi sense un rumb pre­de­ter­mi­nat (que just que és, el verb embos­car-se!) a la recerca de molsa, de bran­qui­llons, d’algu­nes pedres encoi­xi­na­des per líquens. Això, i el got que fèiem després al bar del Pere Gubi: tota una cele­bració, un ritu adven­tual. Lla­vors la molsa encara no estava amenaçada, ni el boix grèvol, ni el llen­tis­cle. Jo tam­poc no tenia consciència del que afir­men aquests ver­sos de The­o­dore Roethke, els finals de Reco­llir molsa: “I després sem­pre em sen­tia mesquí, men­tre tor­nava pel camí fores­tal, | com si hagués tren­cat l’ordre natu­ral d’aquell pantà, | per­tor­bat el seu ritme, antic i tan impor­tant, | per haver arren­cat carn del pla­neta vivent; |com si hagués pro­fa­nat el cicle de la vida.” Els espo­lis al bosc eren, segu­ra­ment, més mode­rats que els que s’han anat per­pe­trant els últims anys. No s’hi caçava, al bosc (ni bolets: al Penedès es cacen per­dius, no pas rove­llons o fre­do­lics). I feia fred, als vui­tanta: la tem­pe­ra­tura desem­bral no era tan crua com la de gener o febrer, però déu-n’hi-do. Glaçava cada dia. El gebre con­ver­tia tanys de flors i tiges d’herba en figu­re­tes de Lladró (però, a diferència d’aques­tes, feien bonic).

El pes­se­bre ja es feia quan anàvem al bosc. Un cop a casa, hores després de la collita, el resul­tat solia que­dar molt lluny del que la il·lusió dels dies pre­vis havia pro­jec­tat. Jo no soc gens mane­tes, i els meus pes­se­bres eren del tot man­cats de gràcia. Tant se valia, però: la idea del pes­se­bre també es mos­trava —sen­cera, plena— en la misèria del meu (ben mirat, ja s’hi mos­trava abans que cap pes­se­bre fos cons­truït i abans que cap car­to­lina de color blau cel el pro­tegís amb la seva volta). Com s’hi mos­tra en aquests ver­sos d’Àlex Susanna, que es refe­rei­xen a un de molt sen­zill, tro­bat als Plaus, a les envis­tes de Que­ralbs: “Res, qua­tre troncs i unes | figu­res mal­gir­ba­des | que tan­ma­teix es bas­ten | per dir-nos amb cru­esa | tota la sole­dat | i la des­em­pa­rança | d’un nai­xe­ment | d’on encara pen­gem | com d’uns fos­cos clemàstecs | que es per­den nit enllà...”

No en faré, de pes­se­bre, bé que la idea m’acom­pa­nya, perquè és un símbol molt potent, una fita de la memòria. Una llar, de fet. En faig amb parau­les, com Vinyoli, que en com­pa­rava l’enfer­vo­rida cons­trucció a càrrec d’un nen: “amb pal­pa­do­res mans de cec, absort, | posava tous de molsa humida als junts | dels suros nets i veia clar pai­satge” amb la tre­ba­llosa cons­trucció d’un poema a càrrec de l’home vell: “amb mans tre­mo­le­jants, | poso lla­cu­nes de silenci trist, | mot rere mot, i miro la tene­bra”. No, no en faré (però, tant és: és com si n’hagués fet un). Lle­giré, això sí, ver­sos que n’ima­gi­nen de tota mena. Aquests de Tomàs Garcés, per exem­ple: “Sou argila només, figu­res del Pes­se­bre, | i la llum del Bres­sol un bell som­riure us dona. | El meu cor, si en aquesta llum no es banya, | eixut i fràgil, com d’argila, es torna.” Ver­sos que expres­sen la sagrada neces­si­tat de reco­llir-se. La neces­si­tat del sagrat.