Josep Vicente, vigent encara a Sant Feliu

Sant Feliu de Guíxols ha homenatjat Josep Vicente, alcalde destacat en la transició (cap a la democràcia) però sobretot del canvi de pell d’un municipi que va endreçar de baix –amb la consolidació del monestir i els primers equipaments a la Corxera, escoles, centres cívics o els primers serveis socials– fins a dalt de Vilartagues –amb l’asfaltatge i endreça de carrers i la petita joia de la corona, una plaça Salvador Espriu que el seu fill, el també exregidor Joan Vicente i ara professor de la UdG, recordava que va tenir molt de significat per ser plaça, una àgora per a la zona obrera de dalt i pel nom de l’escriptor–. El municipi va aprofitar dissabte per quadrar un acte de reivindicació de l’alcalde que coincideix amb el final de l’any del centenari del naixement de l’exalcalde (1923) i aprofundeix en la seva figura, amb la recuperació de testimonis vius, dins del projecte per aprofundir en la història i la memòria més recent, de guixolencs del segle XX, “que per la seva proximitat encara no hem valorat prou”, defensava el tinent d’alcalde Josep Muñoz. Va ser un acte “sobri, com li hauria agradat”, admetia Salvador Calabuig, però que va servir perquè el llegat de Vicente –el municipal, però també el de ciutadà exemplar– lluís amb el mínim d’artificis. Simplement records i vivències. I alguns adjectius ben triats, per exemple, per l’escriptor Antoni Puigverd i pel també escriptor, però també arquitecte, Quim Español, dos companys de militància antifranquista i socialista a les acaballes del règim, i referents, amb el desaparegut Just Casero, per a l’exalcalde. “Cultíssim i terral”, alhora, a banda de la “coherència entre el que pensava i el que feia”, van ser algunes virtuts glossades per Puigverd, que en aquest darrer àmbit va destacar que va oposar-se a una operació “que el podia haver fet una mica ric”. Español en va destacar la prosa “neta i vibrant”, més enllà de l’obra de govern que va comandar ja en la maduresa, tot i trasbalsos com ara el 23-F del 1981, quan no va faltar, havia explicat, “a l’ajuntament, a ocupar el meu lloc”. En l’acte va ser baixa, per malaltia, un gran rival, Josep López de Lerma, que anys després volia testimoniar el seu respecte i reconeixement envers Vicente. Però també hi van participar el primer secretari del PSC, Salvador Illa, que va lloar el seu esperit de “compromís sostingut en el temps”, i l’actual alcalde, Carles Motas, que tot i haver-lo pogut tractar poc, va començar a prendre nota de les seves idees de jove, i creu que bona part de les seves visions són compartides, trenta anys després, per qualsevol govern local.