Josep Vicente, vigent encara a Sant Feliu

Sant Feliu de Guíxols ha home­nat­jat Josep Vicente, alcalde des­ta­cat en la tran­sició (cap a la democràcia) però sobre­tot del canvi de pell d’un muni­cipi que va endreçar de baix –amb la con­so­li­dació del mones­tir i els pri­mers equi­pa­ments a la Cor­xera, esco­les, cen­tres cívics o els pri­mers ser­veis soci­als– fins a dalt de Vilar­ta­gues –amb l’asfal­tatge i endreça de car­rers i la petita joia de la corona, una plaça Sal­va­dor Espriu que el seu fill, el també exre­gi­dor Joan Vicente i ara pro­fes­sor de la UdG, recor­dava que va tenir molt de sig­ni­fi­cat per ser plaça, una àgora per a la zona obrera de dalt i pel nom de l’escrip­tor–. El muni­cipi va apro­fi­tar dis­sabte per qua­drar un acte de rei­vin­di­cació de l’alcalde que coin­ci­deix amb el final de l’any del cen­te­nari del nai­xe­ment de l’exal­calde (1923) i apro­fun­deix en la seva figura, amb la recu­pe­ració de tes­ti­mo­nis vius, dins del pro­jecte per apro­fun­dir en la història i la memòria més recent, de gui­xo­lencs del segle XX, “que per la seva pro­xi­mi­tat encara no hem valo­rat prou”, defen­sava el tinent d’alcalde Josep Muñoz. Va ser un acte “sobri, com li hau­ria agra­dat”, adme­tia Sal­va­dor Cala­buig, però que va ser­vir perquè el lle­gat de Vicente –el muni­ci­pal, però també el de ciu­tadà exem­plar– lluís amb el mínim d’arti­fi­cis. Sim­ple­ment records i vivències. I alguns adjec­tius ben tri­ats, per exem­ple, per l’escrip­tor Antoni Puig­verd i pel també escrip­tor, però també arqui­tecte, Quim Español, dos com­panys de militància anti­fran­quista i soci­a­lista a les aca­ba­lles del règim, i refe­rents, amb el des­a­pa­re­gut Just Casero, per a l’exal­calde. “Cultíssim i ter­ral”, alhora, a banda de la “coherència entre el que pen­sava i el que feia”, van ser algu­nes vir­tuts glos­sa­des per Puig­verd, que en aquest dar­rer àmbit va des­ta­car que va opo­sar-se a una ope­ració “que el podia haver fet una mica ric”. Español en va des­ta­car la prosa “neta i vibrant”, més enllà de l’obra de govern que va coman­dar ja en la madu­resa, tot i tras­bal­sos com ara el 23-F del 1981, quan no va fal­tar, havia expli­cat, “a l’ajun­ta­ment, a ocu­par el meu lloc”. En l’acte va ser baixa, per malal­tia, un gran rival, Josep López de Lerma, que anys després volia tes­ti­mo­niar el seu res­pecte i reco­nei­xe­ment envers Vicente. Però també hi van par­ti­ci­par el pri­mer secre­tari del PSC, Sal­va­dor Illa, que va lloar el seu espe­rit de “com­promís sos­tin­gut en el temps”, i l’actual alcalde, Car­les Motas, que tot i haver-lo pogut trac­tar poc, va començar a pren­dre nota de les seves idees de jove, i creu que bona part de les seves visi­ons són com­par­ti­des, trenta anys després, per qual­se­vol govern local.