La botiguera que es fia de les clientes

Hi ha una botiga al meu barri on es pot com­prar tèxtil per a la llar i roba vari­ada: de llit, inte­rior, de senyora, de nadons... Jo, que m’acosto al mig de segle de vida, la recordo sem­pre oberta i penso en aquest negoci com un punt de tro­bada de les veïnes de la zona. Pocs nego­cis tenen una funció tan social. El regenta la Glo­ria, una dona que ja ha superat la setan­tena però que no es jubila perquè la botiga és la seva vida. Què el con­ver­teix en un esta­bli­ment par­ti­cu­lar? Doncs que la Glo­ria es fia de les seves cli­en­tes, els fia els seus pro­duc­tes, és a dir, els hi cedeix sense cobrar al comp­tat ni al moment. És el mateix sis­tema que anti­ga­ment estava popu­la­rit­zat, segons expli­quen les àvies i algu­nes mares, però que ha que­dat com­ple­ta­ment extin­git. La Glo­ria té un arxi­va­dor amb dese­nes de tar­ge­tes i els movi­ments de cada cli­enta. Tot és casolà, fet a mà. Les dones s’empor­ten allò que neces­si­ten i set­ma­nal­ment, o cada quinze dies, o quan poden –el mes que se’ls ha tren­cat la ren­ta­dora fan una pausa– visi­ten la botiga de la Glo­ria i van reta­llant el deute. Una set­mana, deu euros; una altra, cin­quanta; la de la paga doble sal­den el préstec... Ales­ho­res la Glo­ria busca la seva tar­geta i anota l’apor­tació, els recorda quant els queda i les anima a pagar quan els vagi millor. A aquesta botiga del meu barri les dones no hi van només a pagar. A l’entrada, una filera de cadi­res les anima a repo­sar i pas­sar-hi una esto­neta petant la xer­rada. Algu­nes cli­en­tes agra­ei­xen el detall de les cadi­res perquè van començar a com­prar aquí quan eren joves però ara ja sumen uns quants anys. Algu­nes ja ni tan sols viuen a la zona, però aviam qui és la guapa que renun­cia a com­prar en un punt que reu­neix la gran­desa, extinta, que tot­hom es fia de tot­hom.