Tribuna
Un amor italià de balneari
Feia vint-i-tres anys que no tornava al Balneari Prats, de Caldes de Malavella, i això va ser possible, a finals de novembre, gràcies a ma germana, Maria Teresa, que em deia: “Llegeix-te la novel·la El fill de l’italià i tornarem al balneari, ja veuràs per què.” Així va ser: vaig llegir, vaig veure i vaig saber per què. Aquesta història que ha escrit Rafel Nadal (Girona, 1954) –company de llarg seguici periodístic i ara novel·lístic– passa en plena Segona Guerra Mundial als balnearis existents a Caldes, entre els quals el Prats (fundat ja el 1849), quan un miler de soldats italians, supervivents del naufragi dels vaixells de les forces navals d’aquest país, torpedinades pels alemanys, arriben, després del port de Maó, la costa andalusa, Madrid i Barcelona, a aquesta població de la comarca de la Selva, ben coneguda per les aigües termals, on el règim de Franco –en un relat molt ben explicat en el llibre– els acull com pot i com sap. I és en aquesta circumstància –amb una vila atemorida per la severitat franquista i la gresca femenina que buscaven els italians refugiats– que salta l’amore entre el Ciro i la Joana, que els ajudava a rentar la roba, i d’aquí surt el fill de l’italià, el qual, segons l’autor i tal com em confirmen els actuals propietaris del Balneari Prats, els germans Rosa i Rafael Quintana, encara viu, també a Caldes, i respon al nom de Narcís Barceló.
No m’estranya que aquesta novel·la, publicada per Columna, hagués guanyat, el 2019, el premi Ramon Llull, perquè, a més del bon ritme narratiu, és el reflex de la història d’aquells anys. De manera que, quan vaig tornar a entrar al balneari, després d’uns anys de reformes i millores, ja sabia o podia intuir l’escenografia que s’hi devia desplegar. Me’n vaig fer el càrrec i vaig tractar d’imaginar tot allò cap a l’any 1943, com mostren els panells gràfics i documentals que informen de la memòria local d’aquells temps. Aquella petita humanitat, atonyinada per dues guerres consecutives –l’espanyola i la general–, sentia la urgència de la pau que, sense justícia i amor, és impossible, com anem comprovant.
La meva germana em presenta els Quintana –navegats en aquest ofici de portar l’establiment, que van comprar el 1987 i que funciona “com una malla”, com deia Josep Pla–, amb els quals mantinc una conversa informativa, divertida i plena d’humanitat. Els Quintana em diuen: “La nostra família, que eren pastissers a Caldes, són aquí des del 1943, com a llogaters, just l’any que van arribar part d’aquests italians de què parla la novel·la. Amb la millora de l’economia, sobretot als anys seixanta, tot això ha anat a més, i al cap d’un any havíem arribat a tenir 36.000 estades, amb 170 pernoctacions al dia, distribuïdes en 81 cambres. Vull dir que, per aquí, es pot dir que hi ha passat tothom. Tots els negocis familiars depenen de qui ve al darrere i, en aquest aspecte, es pot dir que tenim assegurat el relleu.”
Els mostro la meva satisfacció, perquè ordenar, que vol dir dirigir, tot aquest embalum de serveis no ha de ser pas fàcil. Però, pel que veig, és a dir, per l’eficàcia i la simpatia no gens impostada dels molts que contribueixen a tirar endavant el balneari, se’l fan també seu. Tothom sap què ha de fer i en quin lloc i de quina manera ha d’estar. Ho trobo natural, perquè l’ambient de salut recuperada, de pau vegetal i de respecte per tothom qui hi entra ho fa possible. Ningú crida ni s’escridassa, no vaig veure cap cara llarga i, per tant, la gent s’encomana de l’aigua calenta escumejant de la piscina, del temps que es deixa fer i del benestar fisiològic i psicològic que sobrevé als atrafegats pel deliri urbà, que som gairebé tots.
Fins i tot, llegint La Vanguardia hom sent una certa pau i distància interior, en contrast amb el món dels esvalotats per un poder que no va enlloc positiu, i que fa emmalaltir. Si us fan la manicura, per exemple (entre les moltes regeneracions possibles), una noia, la Binta, nascuda a Figueres, amb un català empordanès pastat amb sang familiar del Senegal, us deixa unes ungles com si no haguéssiu agafat mai una aixada. I com que “per aquí ha passat tothom”, Rosa i Rafael Quintana me’n recorden uns quants, fent-me notar que “als comunistes es veu que els agrada molt, tot això”. I és que, després de tants anys d’exili d’alguns a les fredors de l’Europa de l’Est, la caldor catalana ha d’anar molt bé.