Mare de Déu!

El papa ha dit que es poden beneir les pare­lles homo­se­xu­als i a Vila­ve­nut els ha fal­tat temps per fer un pes­se­bre vivent amb dues mares de Déu. De fet, el pobre sant Josep tam­poc hi pin­tava gran cosa. No era ni el pare. Pobre home. Una de les dues mares de Déu no es dis­fressa de sant Josep però, en canvi, diu que no té cap pro­blema a fer de pas­tor o d’alguna cosa que s’hi assem­bli. L’altra mare ja havia estat de petita nen Jesús, i ara ho és la seva filla. Així que ni el nen és nen: La Mesías no és només una sèrie de tele­visió, a Vila­ve­nut és tota una rea­li­tat!

També tenen un caga­ner que és l’únic del país que ense­nya el cul. En una foto­gra­fia de la repre­sen­tació, efec­ti­va­ment, entre les bran­ques se’l veu amb els pan­ta­lons abai­xats mos­trant les nat­ges. Tam­poc no hi ha cap constància a la Bíblia que a prop del nai­xe­ment hi hagués un home defe­cant, però aquest punt sem­pre l’hem accep­tat amb una nor­ma­li­tat ben nos­trada, que només ens sobta quan l’hem d’expli­car a un estran­ger. Pel pes­se­bre de Vila­ve­nut, n’hi ha molts que han posat el crit al cel, però no pas pel caga­ner sinó per l’excés de dones a l’escena, que molts han inter­pre­tat com part d’una agenda oculta del col·lec­tiu LGTBI. Les dues mares asse­ve­ren que no rei­vin­di­quen res, sim­ple­ment volen par­ti­ci­par en una tra­dició de la qual han for­mat part sem­pre.

A les xar­xes els han dit de tot, però els matei­xos que bra­men que les dones ho fan per moles­tar, segur que no s’estra­nyen quan a les caval­ca­des dels Reis, encara ara, n’hi ha un que sem­pre va pin­tat de negre, així com els seus pat­ges. I els únics negres de veri­tat que s’hi veuen són els que van escom­brant dar­rere tota la comi­tiva de car­ros­ses. Si volen una escena bíblica i d’acord amb el que diuen les escrip­tu­res, al de Vila­ve­nut els falta també el bou i la mula escal­fant les nenes. Sem­pre hem estat pio­ners a intro­duir figu­res con­tro­ver­ti­des a les esce­nes reli­gi­o­ses. El caga­ner ja el tenim assu­mit, de la mateixa manera que en molts pes­se­bres es veuen ele­ments estra­fo­la­ris, però fins ara ningú havia tocat encara les tres figu­res cen­trals del pes­se­bre, i és per això que molts han posat, mai més ben dit, el crit al cel.