El Nadal de Chimo Bayo

Avui és un dels millors dies de l’any. L’endemà de Sant Esteve. El principi del final d’aquesta autosuggestió col·lectiva absurda en què hem convertit el Nadal, amb les llumetes, la felicitat, la família, els jerseis de colors, els sopars d’empresa, qui té l’arbre més gros, la cantarella de la Loteria, les cançonetes inaguantables i els àpats pantagruèlics que, per obra i gràcia del mimetisme, a Catalunya, cada vegada més, comença el 24 a la nit i s’allarga fins a Sant Esteve, en una suma de tradicions que ho converteix tot encara en més absurd. Ja no és la missa del Gall, el dinar de Nadal i les restes per Sant Esteve.

És, així es fomenta, la bacanal del menjar i el beure durant tres dies. L’obligació d’ajuntar-se i ser feliços, ignorant les angoixes dels qui o bé pateixen econòmicament o bé viuen els sentiments a l’altre extrem, principalment perquè a les famílies, llei de vida o de forma de vida, sempre acaba faltant algú. O, simplement, perquè estan sols.

Per no parlar del calendari. El desembre és un mes gairebé inhàbil. Arrenca amb l’absurd de la setmana de l’aqüeducte. Aquest any ha caigut en dimecres i divendres. Cosa que permetia 9 dies de festa. Nadal i Sant Esteve han sigut en dilluns i dimarts. I la marató d’ingesta ha durat cinc dies. Aquest cap de setmana que ve és Cap d’Any i dilluns és festiu –quatre dies més–, i la primera setmana de l’any durarà tres dies, perquè el divendres 5, la tarda de les cavalcades, torna a ser un dia estrany. Quan The Economist va fer aquella portada sobre Espanya amb el títol The party is over, Mariano Rajoy va fer el seu discurs d’investidura prometent suprimir els ponts per ser més competitius, traslladant dies festius als dilluns. La promesa va acabar en això, en promesa. La realitat és que la festa no s’ha acabat. I que tots som Chimo Bayo fent la ruta del bakalao. L’autor de No iba a salir y me lié.