Daltabaix de lluminàries

Dies espe­ci­als. De molt de soroll avançat, amb quan­ti­tats immen­ses d’anun­cis comer­ci­als a les cade­nes de tele­visió, amb sor­gida de llums pels car­rers de les grans ciu­tats, que entren pun­tu­al­ment a dins de cada llar. De seguida, més llu­mets davant dels edi­fi­cis de case­tes indi­vi­du­als, esclats de bom­be­tes a les bal­co­na­des. I, aque­lles parau­les que, des de mit­jans novem­bre ja ens diuen que s’apropa festa grossa: Nadal, embol­ca­llant el sols­tici d’hivern.

Mai en cap moment del pas del temps dels 12 mesos del que ano­me­nem any, ens tro­bem amb una situ­ació sem­blant. Tot ple­gat es resol en quinze dies jus­tos, ence­tats amb una entrada diversa al 24 al ves­pre. I el gran dia ja ha arri­bat. El 25 de desem­bre. Enmig d’una festa que duu per afe­gitó el pes­se­bre. És a dir, una sem­blança del que tenim a l’ima­gi­nari del nai­xe­ment de Jesús de Nat­za­ret i del nos­tre món per­dut de pas­to­rets i molsa. Pas­sem de la dis­cussió sobre quin dia exacte hau­ria nas­cut l’home que ani­ria pels camins d’Israel escam­pant una manera d’enten­dre les rela­ci­ons entre els humans que el dugué de dret a ser exe­cu­tat.

Pas­sem també de les polèmiques sobre l’existència exacta del per­so­natge que Flavi Josep va des­criure, i que pre­si­deix bona part de la cul­tura huma­nista occi­den­tal. Sense l’Íbex-35, és clar. Cul­tura infil­trada al nos­tre món amb l’ajut d’aquell imperi romà que havia per­se­guit els que cre­ien en aquell nen que tenim als pes­se­bres aquests dies, con­ver­tit en una figura de fang, enmig de la mula i el bou.

Si tot aquest ambi­ent no fos prou exci­tant, hem orga­nit­zat unes fes­tes que no tenen res a veure amb un por­tal de Bet­lem i que, pot­ser, són més ade­qua­des a la cele­bració dels sols­ti­cis d’hivern: tenen enmig del rebom­bori l’ado­ració, gai­rebé, de pro­duc­tes de la terra, els arbres. Dels països del cap­da­munt d’Europa, aquells que Raci­o­nero ano­menà els bàrbars del nord, lluïm avets enga­la­nats i fem que ens dei­xin regals embo­li­cats amb papers de colors. Cos­tum que va sal­tar a aquell con­ti­nent que aquests països van envair, ano­me­nant-lo Estats Units d’Amèrica. I... des del món llu­ent dels nord-ame­ri­cans, ha tras­pas­sat l’Atlàntic com una gran des­co­berta, pro­fa­nant els nos­tres pobles i ciu­tats, racons per­duts per les mun­ta­nyes i a prop de mar. Llocs d’Europa que ja teníem com a gran pro­ta­go­nista una soca d’arbre. No era un avet solemne ple de bran­ques enra­ma­des. Era aquell tió que ali­men­tem uns dies perquè ens deixi un esplet de regals després de picar-lo suau­ment i espe­rar que amb unes quan­tes cançons de bres­sol ens deixi pre­sents.

La mateixa tra­dició: posar l’arbre enmig de les fes­tes més impor­tants de l’any. El món dels fran­ce­sos, tan espe­ci­a­lis­tes en els lla­mins, han con­ver­tit el nos­tre tió en un pastís temp­ta­dor. Com el dels nos­tres tor­rons. És una mena de tronc de xoco­lata bar­re­jada amb man­tega. La des­tresa dels cui­ners i cui­ne­res el con­ver­teix en la bûche au cho­co­lat, és a dir, el tió de xoco­lata. Tot aquest ceri­mo­nial que ens duu a mons fantàstics agrada a mol­tes per­so­nes, però, no se sap per quin tant per cent de diferència, també angoixa molta gent. Records que no es domi­nen, desit­jos fosos.

Men­tres­tant, al meu lloc del món envol­tat de les Gui­lle­ries i la ser­ra­lada de gra­nit, el Rocar, vivim uns dies blaus. D’uns cels que enco­ma­nen el color a les mun­ta­nyes. Una tem­pe­ra­tura gelada als matins i a la nit, amb alguns graus sota a zero, i uns mig­dies esplèndids, amb un sol que escalfa el record de la gelor. Aquests dies, si inten­tem no pen­sar en la sequera, han por­tat a una certa feli­ci­tat. Més encara quan hem cele­brat les fes­tes amb la família. La que esti­mem, és clar, pares, fills, nebots i nets. Se’n pot dir feli­ci­tat, d’aquell sen­ti­ment, refós amb l’atzur que se t’endú a la Natura, cap als camins d’anar a bosc? I, en aquest inici just de l’any 2024 soc, avui, al fons d’una vall màgica, Cas­ta­nyet, mun­ta­nya endins de les boscúries d’arbres amb bran­ques nues, els turons de les Gui­lle­ries que tre­uen el cap, al fons. És feli­ci­tat aquell desig de que­dar-te per sem­pre més dins aquell sen­ti­ment, únic, de la calma dels troncs de veri­tat? Els de les nos­tres alzi­nes, cas­ta­nyers i verns. I enmig de les fulles gro­gues dels rou­res que no cau­ran fins que en sur­tin unes altres.

El sen­ti­ment que s’ uneix amb l’àpat fami­liar de taula llarga. Hem encès espel­me­tes. És clar, falta la pluja.