PSC, passi per caixa

Els socialistes catalans continuen posant impediments a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat si no es compleix amb l’agenda dels grans poders econòmics. Les condicions que hi fixen, en comptes de ser les de la gent normal i corrent –que bàsicament passen per l’educació, la salut, la seguretat i l’habitatge–, transiten entre els complexos hotelers i els dispendis de ciment a l’engròs. Curioses afeccions i prioritats per a un partit que es fa dir socialista. El president Pere Aragonès ja els ha dit, però, que si esperen que els números els acabin sortint a Madrid, s’hi hauran de posar bé a Barcelona: una exigència que és possible gràcies a la força de l’independentisme al Congrés dels Diputats i a la dependència que en té el govern de Pedro Sánchez.

Salvador Illa, en canvi, diu que això no ha de ser un “canvi de cromos”. Ho diu per evitar un possible mal tràngol a escala estatal al seu partit, és clar. La situació és tot un senyor exemple de la importància que té que l’independentisme obtingui uns bons resultats electorals. Si Salvador Illa estigués al capdavant de la Generalitat, quanta pressió voldria i podria exercir per obtenir millores per a Catalunya? Pel que sembla, gens ni mica. Alhora, si tots els diputats catalans a Madrid ho fossin per formacions d’àmbit espanyol, queda clar que abans procurarien per la disciplina del seu partit –que mai no seria pensada en clau catalana, evidentment– que pels interessos del nostre país. En aquest sentit, és necessari aprofitar la conjuntura per tal que el PSC hagi de passar per caixa. Que una de les seves principals debilitats, la seva supeditació a un projecte amb seu al número 70 del carrer Ferraz de Madrid, serveixi, com a mínim, per poder fer-los passar per l’adreçador i per dotar la Generalitat de més recursos. Si ho haguessin de fer per voluntat pròpia, ja ens podríem esperar asseguts.