Llançar-se al mar el migdia de Nadal

Què mou 760 persones de totes les edats a posar-se el banyador, anar fins a la platja de Calella i entrar dins l’aigua el dia de Nadal? En diuen tradició, però molts creuen que es mou entre la bogeria i les ganes d’agafar allò que no es té. Sigui una cosa o l’altra, no deixa de ser impactant que durant 26 anys la gent de dins i de fora del municipi, atreta pel simple plaer de l’emoció i l’aventura, s’hagi sentit cridada a reunir-se davant del litoral del municipi cada 25 de desembre faci el temps que faci i ben conscient que la seva valentia rebrà tants aplaudiments com crítiques. Bé, si som fidels al relat, el cert és que fa molts i molts i molts anys que la diada de Nadal en aquest municipi del nord de la comarca es presenta amb una temperatura primaveral que ha anul·lat del tot el perill de morir de congelació, però això en cap cas treu ni un bri de mèrit a la gesta. Molts dels participants han fet d’aquesta cita una autèntica competició per veure qui va més guarnit amb complements nadalencs o fins i tot hi ha grups que escullen una escenografia concreta per afegir més brillantor a l’experiència. En qualsevol cas, la litúrgia per participar en la Banyada Nadalenca de la Colla No Tinc Fred, amb Lluís Barri, Joan Masvidal i Salvador Comas com a caps pensants, es repeteix cada any amb precisió de rellotge. Aquells que han vençut la son, el fred i la mandra passen per un control previ on se’ls dona una polsera representativa de la trobada. Un segon control garanteix que la gent que hi haurà dins del tancat té, inicialment, la intenció de banyar-se. Familiars i espectadors queden fora ben a l’aguait, perquè la situació, sens dubte, genera molta expectació.

De fet, i sense exagerar, la banyada a la seva manera també suposa una prova de foc política. Veure els membres del govern i de l’oposició fer-se fotos al costat del capgròs de la colla per deixar constància gràfica del que són capaços de fer per la ciutadania no té preu. A les dotze en punt sona el petard de rigor que anuncia el moment crític en què tothom es llança a l’aigua. Una segona tongada al crit de “No tinc fred!”marcarà la diferència entre els valents i els directament inconscients i una tercera, del tot lliure, estarà reservada a les ànimes més abrandades o a aquells que, simplement, ja no senten el cos i no els ve d’aquí la mullada. És, això sí, un acte que no entén ni d’esperes ni de lentitud, perquè un cop feta la primera capbussada la gent surt en estampida a la recerca desesperada de la tovallola o el barnús de torn. Un pica-pica posterior per recuperar forces marcarà el final de la jornada, en què els organitzadors, ja en solitari, es capbussaran a l’aigua fidelitzant una idea estrafolària nascuda entre amics que, amb el temps, ha esdevingut un dels actes més esperats a la ciutat. Aquest any, anuncien, l’objectiu és arribar als mil participants.