Llançar-se al mar el migdia de Nadal

Què mou 760 per­so­nes de totes les edats a posar-se el banya­dor, anar fins a la platja de Cale­lla i entrar dins l’aigua el dia de Nadal? En diuen tra­dició, però molts cre­uen que es mou entre la boge­ria i les ganes d’aga­far allò que no es té. Sigui una cosa o l’altra, no deixa de ser impac­tant que durant 26 anys la gent de dins i de fora del muni­cipi, atreta pel sim­ple plaer de l’emoció i l’aven­tura, s’hagi sen­tit cri­dada a reu­nir-se davant del lito­ral del muni­cipi cada 25 de desem­bre faci el temps que faci i ben cons­ci­ent que la seva valen­tia rebrà tants aplau­di­ments com crítiques. Bé, si som fidels al relat, el cert és que fa molts i molts i molts anys que la diada de Nadal en aquest muni­cipi del nord de la comarca es pre­senta amb una tem­pe­ra­tura pri­ma­ve­ral que ha anul·lat del tot el perill de morir de con­ge­lació, però això en cap cas treu ni un bri de mèrit a la gesta. Molts dels par­ti­ci­pants han fet d’aquesta cita una autèntica com­pe­tició per veure qui va més guar­nit amb com­ple­ments nada­lencs o fins i tot hi ha grups que escu­llen una esce­no­gra­fia con­creta per afe­gir més bri­llan­tor a l’experiència. En qual­se­vol cas, la litúrgia per par­ti­ci­par en la Banyada Nada­lenca de la Colla No Tinc Fred, amb Lluís Barri, Joan Mas­vi­dal i Sal­va­dor Comas com a caps pen­sants, es repe­teix cada any amb pre­cisió de rellotge. Aquells que han vençut la son, el fred i la man­dra pas­sen per un con­trol previ on se’ls dona una pol­sera repre­sen­ta­tiva de la tro­bada. Un segon con­trol garan­teix que la gent que hi haurà dins del tan­cat té, ini­ci­al­ment, la intenció de banyar-se. Fami­li­ars i espec­ta­dors que­den fora ben a l’aguait, perquè la situ­ació, sens dubte, genera molta expec­tació.

De fet, i sense exa­ge­rar, la banyada a la seva manera també suposa una prova de foc política. Veure els mem­bres del govern i de l’opo­sició fer-se fotos al cos­tat del capgròs de la colla per dei­xar constància gràfica del que són capaços de fer per la ciu­ta­da­nia no té preu. A les dotze en punt sona el petard de rigor que anun­cia el moment crític en què tot­hom es llança a l’aigua. Una segona ton­gada al crit de “No tinc fred!”mar­carà la diferència entre els valents i els direc­ta­ment incons­ci­ents i una ter­cera, del tot lliure, estarà reser­vada a les ànimes més abran­da­des o a aquells que, sim­ple­ment, ja no sen­ten el cos i no els ve d’aquí la mullada. És, això sí, un acte que no entén ni d’espe­res ni de len­ti­tud, perquè un cop feta la pri­mera cap­bus­sada la gent surt en estam­pida a la recerca des­es­pe­rada de la tova­llola o el barnús de torn. Un pica-pica poste­rior per recu­pe­rar for­ces mar­carà el final de la jor­nada, en què els orga­nit­za­dors, ja en soli­tari, es cap­bus­sa­ran a l’aigua fide­lit­zant una idea estra­folària nas­cuda entre amics que, amb el temps, ha esde­vin­gut un dels actes més espe­rats a la ciu­tat. Aquest any, anun­cien, l’objec­tiu és arri­bar als mil par­ti­ci­pants.