Ho sento molt

Hi ha sequia a la comarca, un tràgic raci­o­na­ment d’aigua.

I els porcs moren a les gran­ges. I els iaios se’ns des­hi­dra­ten.

S’empas­ti­fen les saba­tes de ciment per les ace­res. I ara hau­rem de resig­nar-nos. A sofrir la cara bruta de l’amor. I ho sento molt, i ho sento molt, i ho sento molt.” Entre les infi­ni­tes facul­tats que es poden atri­buir al cro­nopi Albert Pla, con­vin­dria afe­gir una con­dició que pre­su­mi­ble­ment no es pre­veia quan va emer­gir com a enfant ter­ri­ble de la cançó ara fa més de trenta anys: la de pro­feta. Així queda docu­men­tat en la lle­tra d’aquell tema que va enre­gis­trar en el seu pri­mer disc l’any 1989 i que supo­sa­ria, a més, la seva pri­mera topada amb la cen­sura, en aquest cas a càrrec de la moral i els bons cos­tums de TV3, incòmoda davant l’esca­to­lo­gia del seu vide­o­clip La sequia.

Molt abans que l’acti­vista Greta Thun­berg o que el vice­pre­si­dent de l’imperi, Al Gore, fos­sin can­di­dats al Nobel per les seves res­pec­ti­ves denúncies davant la crisi medi­am­bi­en­tal, el de Saba­dell ja ens havia adver­tit sobre les devas­ta­do­res con­seqüències que aca­ba­ria gene­rant la manca d’aigua en un món més pre­o­cu­pat per l’extracció de petroli que no pas per l’apro­fi­ta­ment i la con­ser­vació dels recur­sos natu­rals pro­pis: “la gran cagada de l’amor”. Al peu de les Gavar­res és ara un pas­tor de ramat, sene­galès d’ori­gen i empor­danès d’adopció, qui em posa al cas de la situ­ació quan m’adver­teix que aquest any la pro­ducció de for­mat­ges i recuits arte­sans que­darà com a mínim reduïda a la mei­tat per la manca de pluja al ter­ri­tori. Resulta que l’herba que ali­menta el seu bes­tiar de cabres i ove­lles és tan extre­ma­ment seca que la pro­ducció de llet ha estat alar­mant­ment esca­dus­sera. I en els matei­xos ter­mes s’expressa un con­su­mat oli­ver pro­vi­nent de les ter­res d’Argan quan m’asse­gura que enguany l’absència d’aigua deter­mi­narà una collita esqui­fida mal­grat que sigui de millor qua­li­tat. Immer­sos com ens tro­bem en aquesta pre era Mad Max, el des­glaç a la porta de casa i el buit exis­ten­cial a les cano­na­des i aixe­tes, tal com diu la cançó, “així són i estan les coses, un dia fres­ques i un dia seques”. I, pel que es veu, poca cosa sabem fer més que dir allò de “I ho sento molt, i ho sento molt, i ho sento molt”.