Opinió

Ho sento molt

El 1989 Albert Pla ja ens va advertir sobre les devastado- res conseqüèn- cies que acabaria generant la manca d’aigua

Hi ha sequia a la comarca, un tràgic racionament d’aigua.

I els porcs moren a les granges. I els iaios se’ns deshidraten.

S’empastifen les sabates de ciment per les aceres. I ara haurem de resignar-nos. A sofrir la cara bruta de l’amor. I ho sento molt, i ho sento molt, i ho sento molt.” Entre les infinites facultats que es poden atribuir al cronopi Albert Pla, convindria afegir una condició que presumiblement no es preveia quan va emergir com a enfant terrible de la cançó ara fa més de trenta anys: la de profeta. Així queda documentat en la lletra d’aquell tema que va enregistrar en el seu primer disc l’any 1989 i que suposaria, a més, la seva primera topada amb la censura, en aquest cas a càrrec de la moral i els bons costums de TV3, incòmoda davant l’escatologia del seu videoclip La sequia.

Molt abans que l’activista Greta Thunberg o que el vicepresident de l’imperi, Al Gore, fossin candidats al Nobel per les seves respectives denúncies davant la crisi mediambiental, el de Sabadell ja ens havia advertit sobre les devastadores conseqüències que acabaria generant la manca d’aigua en un món més preocupat per l’extracció de petroli que no pas per l’aprofitament i la conservació dels recursos naturals propis: “la gran cagada de l’amor”. Al peu de les Gavarres és ara un pastor de ramat, senegalès d’origen i empordanès d’adopció, qui em posa al cas de la situació quan m’adverteix que aquest any la producció de formatges i recuits artesans quedarà com a mínim reduïda a la meitat per la manca de pluja al territori. Resulta que l’herba que alimenta el seu bestiar de cabres i ovelles és tan extremament seca que la producció de llet ha estat alarmantment escadussera. I en els mateixos termes s’expressa un consumat oliver provinent de les terres d’Argan quan m’assegura que enguany l’absència d’aigua determinarà una collita esquifida malgrat que sigui de millor qualitat. Immersos com ens trobem en aquesta pre era Mad Max, el desglaç a la porta de casa i el buit existencial a les canonades i aixetes, tal com diu la cançó, “així són i estan les coses, un dia fresques i un dia seques”. I, pel que es veu, poca cosa sabem fer més que dir allò de “I ho sento molt, i ho sento molt, i ho sento molt”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.